Encara que no vulguem admetre-ho, molts guardem en un rinconcito del cor una sort de desitge, un anhel secret: no el de la vida eterna —valenta avorriment—, sinó el de la permanent joventut. Imaginem amb aclaparat ensomni que un dia d’aquests, tal vegada, qui sap, la ciència trobarà una pastillita, una pildorita blava que engolir, i ens abraçarem per sempre a eixa deliciosa primavera del cos. I fem trampa: per demanar, demanem fins a una joventut amb els dolors ja mastegats, amb els errors ja assumits, amb la completa experiència que dona la vida. Una joventut restaurada, impecable, flamant, amb tots els extres.

Però alguna cosa s’interposa tossudament en el nostre angelical desig. Una cosa negra, ceñudo, algun bichejo repugnant i endiablat, un espantall amb pèls en les orelles, emissari del més retorçat destí. En fi, una cosa fastigosa que es trava amb mala idea i pitjor voluntat a la meitat de la nostra florida sendera, arruïnant-nos la fantasia, i amb ell, de la seua mà, l’implacable pas dels anys, horrible i irresistible com una gegantesca pilota de fem.

El solter, prenyat de grenyes caduques, espera el miracle engarrotat en el sofà, esplaiant la seua frustració a palades amb el monstre final del videojoc. Què és eixe llampec en el renyó, es pregunta en enfundar-se els calcetins bicolor, a conte de què es presenta ara aquesta xacra, just quan apunta el prometedor cap de setmana. Ai, l’espill, maleït confident, que ens descobreix amb descarnada cruesa, un dia darrere l’altre, la sorprenent realitat, eixe transcórrer sarcàstic del temps, obstinat a marcir-nos com una florecilla frèvol. El solter cincuentón, empastifat de rància colònia, s’embraveix amb la convicció que es berenarà el món, però la veritat és que a penes pot berenar-se mitja botifarra, per temor a passar la nit en urgències. Ix de casa molt tes, molt rialler, amb el seu historial de drames a coll, i se senta en un racó de la cafeteria, i amb mirades esborronadores escodrinya a les xiques de vint-i-cinc, que només veuen en ell, i això piadosament, al geperut de Notre Dona’m.

A la soltera cuarentona, independent i resolta, propietària de la seua vida i timonera de les seues pròpies aventures, de tant en tant se li apareix, com per art de màgia, algun assidu admirador, un pretendent semiolvidado d’aquelles nits d’infància en què jugaven i corrien en el barri amb l’entrepà a la mà, un vell i afectuós adorador. És a dir, un pesat de aúpa. Ell li renova la promesa de baixar-li la lluna, i ella ho despatxa amb un bufit. I què faig jo amb la lluna, es pregunta ella, jo el que vull és arreglar-me la boca. Indignada també amb les banyades feridores del pas del temps, es parapeta després d’unes enormes ulleres de sol: mig metre quadrat de cristall fosc i encara és poca superfície per a amagar tanta arruga. Encadena un viatge darrere l’altre, a quin més exòtic, creient gaudir així d’una quimèrica i nova mocedad, envoltada d’amigues que ja no suporta, però la realitat és ben distinta: el gat, generós confessor de la seua amargor, l’està esperant a casa.

Hi ha una cosa especialment grotesca en aquest deliri, a tractar d’imposar-nos coste el que coste una il·lusòria joventut. Hi ha una cosa fins i tot poètica en aquesta derrota de l’ésser humà enfront de la descomunal i immutable naturalesa. Hi ha una mica d’acudit.