La banca és la més despietada i salvatge caçafortunes. La banca ens amanyaga, ens acarona, ens rep amb amoroses paraules, se’ns insinua amb captivadora sensualitat, ens condueix de la mà amb suavitat i fermesa, amb tendra delicadesa; dibuixa per a nosaltres, amb encaramel·lats pinzells, un futur pròsper i cobejós, irrenunciable. La banca ens bressola en càlids braços de mare, en el seu obsequiós i protectora falda, però, en última instància, no acudeix al nostre funeral. Els éssers humans, almenys, tenen l’aparent decència de vestir el dol i vessar unes llàgrimes. A la banca, la fementida humanitat de la qual està teixida de cristall gruixut i fred acer, aquesta incòmoda minúcia —la mort ocasional del client— li provoca una absoluta indiferència.

Les noves tecnologies —ens l’han comptat en repetides ocasions, tantes que hem acabat per assumir la certesa— són una magnífica eina per a fomentar l’ocupació, són un al·licient atractiu i modern, un poderós aliat que sembrar el camp de nous i adaptats llocs de treball. La gran paradoxa és que la joventut, que de manera genuïna està lligada a la creació i desenvolupament de l’univers tecnològic, lidera unes sonrojantes taxes de desocupació. És una gloriosa curiositat. La luctuosa i terrible realitat, no obstant això, més enllà d’aquest peculiar contrasentit, és que la digitalització s’ha erigit en una enorme i acolmillada bèstia que devora la vellesa, que la tritura amb ominosa satisfacció i que, amb impertorbable tarannà, escup després les seues despulles. Les persones majors són un obstacle irritant en l’esplendorós camí que condueix al progrés florent, a la terra feliçment promesa, i aquesta eficient i monumental feristela, guardià incommovible de la sendera, els espenta sistemàticament cap a la cuneta, els llança al fosc i sagnant abisme del més esgarrifós menyspreu.

Per a la banca, els majors són una molesta pedra en la valuosa sabata. Són persones que ja no aporten res, que no projecten rendibles operacions per a l’entitat ni generen beneficis. Per contra, els ancians entorpeixen enutjosament l’activitat diària de l’oficina: són lents a comprendre les noves regles, són recelosos al tracte impersonal dels assistents virtuals, es requereix aplicar massa pedagogia, es requereix invertir massa temps en ells, cal recórrer una vegada i una altra a l’exemple, a la infructuosa i desesperant repetició, cal acompanyar-los en nombroses i inassumibles ocasions al caixer. A sobre, la vulnerabilitat dels ancians augmenta cada dia que passa. L’esforç dedicat hui a instruir-los no ha servit de res. Demà tornaran, i ho faran més desconfiats, més desprotegits, més espantats.

Pel que sembla, l’anhelada calma era això. La tranquil·litat del jubilat, el premi a una vida repleta de sofriment i vicissituds. Era això, segons sembla. El perseguit somni era això, el descans merescut, el desassossec a la fi. Però s’ha convertit, no obstant això —envilida evolució mitjançant—, en un menyspreu deliberat, en un calculat i miserable abandó, en una descarnada puntada en les entranyes. En aquesta repugnant vergonya.