Darrere d’ella com a ingenus somiadors, ací anem tots, a la caça de la carlota, a la caça del tresor, passatger, fugaç com la nostra vida. La carlota com a esquer universal, com a esperó, com a estímul. Com a vulgar al·licient. S’esforça un per avançar el pas, per bastonejar l’enllosat deixant empremta, s’esforça un per no perdre corda. Abans de res, la vista fixa en l’objectiu, en eixa radiant i voluptuosa carlota, en eixa promesa encarnada de sucoses recompenses. El meu regne per un bon mos, per clavar-li bé el queixal. Darrere d’ella tots corrent com a innocents reus, amb ganyota penosa i aspaviento entusiasmat, commovedors en la nostra tràgica existència.

La carlota té moltes disfresses, s’adorna amb llaços de seda i sombreritos de fi cotó: el sou alt, un bon casament, el vehicle sense capota, la caseta en la serra, la llotja i el seu reservat en l’estadi, un càrrec de gerent amb bona cadira, el viajecito tot inclòs a una illa coqueta i d’aigües oportunament cristal·lines… Hi ha carlotes flaques i carlotes grosses, depenent de l’entorn i les circumstàncies. Hi ha carlotes blanques i carlotes negres. N’hi ha saludables, n’hi ha també cucades. Però fins a l’última de les varietats capritxoses d’aquest singular cimbell convergeix idealment en una mateixa i poderosa funció: la de generar litres de bava, la de suscitar insuportable desitge, la de guanyar sanes enveges, o, millor encara, mortífera pelussa.

Existeix així mateix una carlota de tarannà aombrat que desperta extravagants passions en extravagants subjectes: l’adusta carlota de la reputació, la de l’ample prestigi, la del renom gruixut. És aquesta un ganxo maliciós, un parany embolicat en colorines que atrau als necis, als cercadors d’honra, als quals aspiren a perpetuar el seu nom, embriacs de vanitat, en els llibres de la dignísima història: Pepito el dramaturg, autor insigne, esvelt, cama torneada… Per exemple. O Margarita la periodista, audaç, de profunda anàlisi, de sagnants disseccions intel·lectuals, ufanosa, bust generós… Talossos d’ànima inquieta i cobejosa que es precipiten descalços i atabaladament després de la carlota de l’èxit, perseguint la glòria vana, el transcendir coste el que coste, la floreta perenne. El meu regne, en aquesta ocasió, per quatre línies de mala tinta en un llibret de consulta, carn de prestatgeria de saló, les pàgines del qual acariciaran demà, vaja vosté a saber, les generacions del futur. En paper o en holograma iridescent, el mateix dona. La carlota del podi, del pedestal sagrat, la trista carlota transmutada en corona de llorer.

I pel camí se’ns queda la vida. Mentre s’arrossega un després d’eixa atractiva carlota, se’ns va quedant la vida i el per viure. Se’ns va quedant el somni, l’alegria i la primera obstinació. Fixem l’atenció i els sentits tots en els centellejos de l’ham, tan suggeridor, tan seductor, tan temptador, tan inhumà, i la vida se’ns va escorrent silenciosament entre els dits, i els anys se’ns van minvant entre les mans.