Riga’s vosté d’aquella atenta mirada, de menut, que ho perseguia a un com un gos guardià, la mirada estricta i vigilant de la mare, la del pare, la de l’àvia, la de la germana major, que no el deixava a un moure’s amb llibertat, a pler, que ho feia patir la censura en l’amenaça de cada entremaliadura, eixa mirada rigorosa acompanyada invariablement d’un frunziment entre celles. Riga’s vosté també d’eixos cossos de policia gelosos i feroços que obeeixen fidelment al dictat arbitrari d’alguns tirans, prestos a brandar garrots en nom de la pàtria. Riga’s, ja posats, per què no, d’eixe amic benèvol i tossut, d’eixe amic santurrón, obstinat a guiar-nos el pas, a assenyalar-nos els sots del camí, a apartar-nos coste el que coste les espines, a protegir la nostra honra desviant els mals corrents del riu, d’eixe bon amic erigit en brúixola infal·lible i sagrada. No obstant això, res, absolutament res hi ha tan pesat, tan porfidiós i reprovador com la pròpia consciència. Tot l’apuntat a dalt no és més que aigua tèbia de borratges.

La consciència, eixa bruixa impassible i severa, guaita enfilada còmodament a l’empinada talaia de les flaqueses, sempre amb el dit enlaire, apuntant a la lluna, escodrinya fins al menor de les nostres ensopegades. Ai d’aquells pecadillos que ja créiem oblidats: ella els manté vius i cuejant en el record. Ai d’aquelles relliscades, d’aquelles traïcions piadoses, d’aquelles conductes grolleres: ella els despulla, una vegada i una altra, d’eixa pols silenciador amb què tractàvem d’encobrir-los. La consciència, agra i malcarada bruixa, va arreplegant en silenci, amb summa habilitat, els fragments astellats de la nostra culpa, que, com miguitas de pa, llancem descuradament al nostre pas, delatant les faltes d’ahir, descobrint una reguera de velles vergonyes. Ai d’aquella manita llarga amb què furguem en un tresor alié…

La consciència ens contempla de fit a fit, aprenent de memòria fins a l’últim dels nostres vicis. Coneix la melodia de les nostres mentides, se sap de memòria la taula amb què multipliquem les descaradures i les intrigues, i no perd ocasió, arribat el moment oportú, de clavar-nos en les costelles el sigil·lós punyal del remordiment. Es llepa, astuta bruixa, despullant hui davant els nostres ulls el rastre d’aquells yerros que havíem relegat convenientment a l’oblit. Ataca de nit, a l’empara de les sinistres penombres, estremint el somni, esquinçant els fins vels del descans. Ah, obstinada i ressentida consciència, que no perdones un lleuger ensopec, que t’acarnisses gojosa amb l’ovella esgarriada, que recaptes menyspreables tributs a l’abric de la teua odiosa venjança.

És molt habitual, molt de tossuda naturalesa humana, creure’ns a resguard dels comptes que algun dia haguera d’ajustar-nos la consciència. Però eixe dia arriba, irremeiablement. És ineludible cita, per més que es demore. I no hi ha arrogància ni amor propi que amb ella puga. No hi ha blindatge ni escut que aconseguisca parar el colp.