Soc Marta i treball en l’àrea de Planificació i Avaluació de Greenpeace. El meu treball transcorre principalment de portes cap a dins, així que no solc tindre l’oportunitat d’escriure-us directament.

 

Aquesta vegada no et parle sol des del que m’han comptat altres persones, sinó des del que he viscut de prop. Jo viu en un dels molts pobles de la Marina Alta (Alacant) afectats per la DANA Adam, que ha deixat 7 persones mortes, milers de rescats, poblacions confinades i innombrables danys.

 

Així que t’escric des del que he vist en el meu entorn i a les cases de persones a les quals vull. I des de la sensació que allò que tantes vegades hem explicat i escoltat ja no és una cosa que els ocorre a uns altres, en altres llocs. Aquesta vegada, ens ha passat ací.

 

Sabíem que anava a ploure. Havien declarat l’alerta roja en el litoral sud de València i nord d’Alacant per a diumenge i dilluns, així que tots estàvem pendents del cel. Durant aquells dies, les converses acabaven sempre de la mateixa manera: “Aquest cap de setmana, tancats a casa, eh? Que diuen que plourà molt”.

 

Dissabte 17 d’octubre:

 

El primer avís de ES-ALERT va arribar el dissabte, al voltant de les dues de la vesprada. El cel estava una mica ennuvolat, però no plovia.

 

A la meua casa, quan es tracta de saber si plourà o no, l’expert és el meu sogre. Agricultor de tota la vida, ha complit ja els huitanta i porta a la seua esquena tota una vida observant la terra, el cel i els seus senyals. És capaç de dir-te no sols si plourà, sinó si plourà “bé o malament”, com diu ell.

 

Aquell dissabte va eixir de casa convençut que no plouria fins al diumenge. I record que ens va dir: “Demà toca quedar-se a casa. Així que, si heu de fer alguna cosa, deixeu-ho fet hui”. La meua parella em va comentar que només recordava haver vist al seu pare atabalat pel temps dues vegades: una va ser amb la DANA de València i l’altra, aquest cap de setmana.

 

Diumenge 18 d’octubre:

 

I va arribar el diumenge. Plovia un poc, però res que semblara preocupant. La pluja queia fina quan va sonar el segon ÉS-ALERT, mateix missatge que el dia anterior. Però, cap al migdia, tot va canviar.

 

En molt poc temps van caure entre dos-cents i tres-cents litres per metre quadrat. El cel va descarregar una quantitat d’aigua difícil d’imaginar, d’eixes que fan que les paraules que havíem escoltat durant els dies anteriors adquirisquen, de sobte, un altre significat. “Així és com plou ara”, comentàvem a casa. “Després diuen que el canvi climàtic no existeix. Això és el canvi climàtic”, pensàvem mentre miràvem la pluja.

 

Per sort, vaig pensar, aquesta no és una zona inundable.

 

Eixa nit, a les cinc i mitja de la matinada, va tornar a sonar ÉS-ALERT. L’avís va despertar a tota la Marina Alta. El mateix missatge, una altra vegada. Però, per a llavors, la planta baixa de la casa del meu cunyat, a Oliva, ja estava inundada. Els meus amics Nuria i Isra havien hagut de traure als seus fills de casa per una finestra perquè l’aigua els arribava als genolls.

 

Ells sí que viuen en zones inundables.

 

I quan arriba una DANA i ho arrasa tot, no sols arrasa cases, mobles i records. T’arrasa la vida.

 

Hui és dimecres i, mentre escric aquestes línies, la casa del meu cunyat segueix inundada. Toca esperar que l’aigua trobe el seu camí cap a la mar per a poder començar a reconstruir. Hui també he estat a casa dels meus amics Nuria i Isra, veient com treien tota una vida al carrer perquè poguera assecar-se.

 

I com ells, tantes altres famílies.

 

I llavors recorde les paraules del meu sogre “És que el temps està boig i ens vol fer malament per tot el que nosaltres li hem fet”.

 

El meu sogre és un home senzill, de camp. No necessita grans paraules per a explicar el que ocorre. Però en eixa frase hi ha una saviesa que a vegades sembla que ens obstinem a ignorar: portem anys parlant del que li estem fent al planeta i del que això pot significar per a les nostres vides. Ara comencem a comprendre-ho d’una altra manera.

 

Els fenòmens meteorològics extrems són cada vegada menys excepcionals. I tot apunta al fet que haurem d’aprendre a conviure amb episodis cada vegada més intensos i amb les seues conseqüències. Per a previndre els danys no n’hi ha prou amb emetre un missatge d’alerta. Les alertes són necessàries, però també ho és preparar-se de veritat, adaptar el territori i posar els mitjans perquè les cases de les persones puguen continuar sent el que haurien de ser sempre: llocs segurs.

 

Abans, el canvi climàtic era allò que t’explicaven en classe o que escoltaves de boca dels científics. Després va passar a ser això que véiem en les pantalles, en les notícies, en imatges de llocs que sentíem llunyans.

 

I ara ja ho veiem per la finestra.