L’ésser humà, no content amb la seua condició de criatura vulnerable, s’obstina una vegada i una altra a llançar-se a l’abisme. A l’abisme del vici més perniciós. No content amb la seua condició de criatura insignificant, s’obstina una vegada i una altra a danyar-se, a acurtar deliberadament la seua preciosa vida. Cap bell paisatge sembla arrabassar-lo, cap tendra amistat sembla embadalir-lo prou. Res s’interposa entre ell i la seua precipitació voluntària a les roges llacunes de l’infern. L’ésser humà, minúscul bri de pols en el firmament, no satisfet amb la seua condició de criatura singular, s’obstina una vegada i una altra a aniquilar la seua pròpia existència.

De res serveix estampar, en els paquets de tabac, eixos missatges pretesament amenaçadors. La seua encomiable missió, la de persuadir al fumador que s’està fent un mal irreparable, es desploma estrepitosament en sac foradat. Tal vegada havia d’optar-se pel sarcasme, pel cinisme més exquisit, que, al cap i a l’últim, es percep millor i sol calar amb més èxit: «Què més dona. D’alguna cosa cal morir. Dona-li». I, al costat de la frase, en el paquet, una emoticona somrient, tan imprescindible en aquests temps. L’emoticona, hui, com a rematada i corol·lari de qualsevol expressió verbal. És habitual trobar ja un ninot fins i tot en les més elaborades i sentides frases de condol.

Cap impacte tenen en la societat les xifres esborronadores directament relacionades amb les addiccions. Se sent parlar de morts i de patologies com podria sentir-se ploure en el celobert. Quan apunta un seriós advertiment, es per al colp immediatament amb un acudit. L’adult que solca constantment borratxo les turbulentes mars del vici és una trista caricatura de la infància, un estrafaig d’aquell xiquet inquiet i curiós que aspirava cola d’amagat a l’habitació de la planxa. És un ser feble, covard, incapaç de sobreposar-se a la temptació, que alça murs de depravació per a abstraure’s dels problemes. No disposa d’eines per a combatre la seua debilitat. En els seus instants de lucidesa, admet la seua flaquesa i reconeix la necessitat de secundar-se en una mà amiga. Però, en la majoria dels casos, menysprea l’ajuda que se li ofereix. El torrent d’efímera satisfacció que li proporciona una droga compensa amb escreix —això cree, miserable infeliç— la seua progressiva i irreversible autodestrucció. En algun racó del seu atordit cervell persisteix, alegre i enfervorida, com la flama entusiasta que simbolitza la perdició, eixa estúpida convicció que tot va bé, que eixa cantarella tan pesada de la degradació no va amb ell, de què només tracten d’intimidar-ho amb faules. Dedueix, aquesta pobra víctima de la carn, dels plaers passatgers, que el propòsit de quants l’envolten és el d’arrabassar-li la felicitat, el d’aombrar-li la vida. A tal punt aconsegueix la seua ceguesa, a tal punt arriba la paradoxa.

I així, menyspreant els caps que li llancen des de la borda, l’infeliç, abraçat al seu vici mortal, és arrossegat al fons de l’oceà. I amb ell els seus sers estimats, als qui estripa el cor.