Tota la nostra vida, tots els nostres records i la solidesa de les rutines, tot quant ens envolta, tot quant estimem, tot quant pot enyorar-se… Tot perd el seu color un bon dia —un mal dia—, tot comença a esvair-se gradualment un horrible dia. Tan gradualment que és difícil observar el canvi exacte i la naturalesa de la seua perversa mutació. Tan a poc a poc, tan subtil, tan minuciosa la irreversible metamorfosi en la seua perseverança, que és pràcticament impossible percebre les diferents tonalitats de la seua transformació. Tots els detalls que formen la nostra existència, que són centenars, que són milers, que donen sentit a la realitat, que constitueixen els angles i el gruix dels objectes habituals, dels freqüents costums al fet que afablement ens abandonem, tot quant ens converteix en el que som, en el que fins hui havíem sigut. Tot comença a diluir-se com per art d’espantosa màgia.

S’obrin de bat a bat les portes descomunals i grotesques d’un insidiós infern. Ens endinsem sense saber-ho, sense meréixer-ho, amb inconscient sigil, en un món perfectament paral·lel, en un món en aparença idèntic al qual sempre hem pertangut. En aquest nou i enganyós infern, escenari trampós, laberíntic, paròdic, disfressat maliciosament de quotidianitat, el rostre de les persones volgudes presenta una curiosa variació. Podríem jurar que són elles, que continuen sent elles, però alguna cosa hi ha en la seua mirada, en la seua manera de parlar, en el seu dolç i sospitosa compassió, que ens alarma. Els seus noms canvien, s’alternen de manera extravagant. Existeix com un capritx en la naturalesa que transporta la identitat dels nostres fills, dels nostres germans, que intercanvia de manera cruel les seues faccions. Existeix com un humor inic en l’atmosfera, com una pesada broma de mal gust que s’alimenta pérfidamente del nostre dolor, del nostre creixent estupor. Tot, des dels objectes fins als individus que ens envolten, conspira per a estripar la nostra realitat.

Per què l’univers sencer es llepa satisfet i celebra aquesta penosa diversió a la nostra costa? A què es deu aquesta malvada i constant desorientació? Per què el nostre fill, fruit estimat de les nostres entranyes, ens somriu amb amarga condescendència i s’obstina a fer-nos creure que és una altra persona? Quan acabarà aquesta burla esmolada i feridora? Potser tot això no és més que un càstig, que un ajust de vells comptes? Tractem d’aferrar-nos a un sortint en els murs de pedra, tractem d’agafar les fredes baranes de la nostra infantesa, que romanen encara en els racons polsosos de la memòria, que ens brinden una picada d’ullet amable, còmplice. Però els nostres braços s’acurten, però les distàncies es tornen immenses, i una sort de tebi vertigen ens atropella i s’enrosca sobre nosaltres com a repugnant serp, apartant-nos del camí. I la càlida llum de l’equilibri s’apaga.

Abominable circumstància. La demència, eixa fractura en la raó que ens llança despietadament al més fosc abisme. Eixe peatge salvatge que a vegades hem de pagar abans de franquejar l’últim llindar de la vida.