Tal vegada es tracta, senzillament, d’una estratègia espiritual. Tal vegada no és més que un projecte de desgreuge, una forma elemental de compensar tots aquells dolors del passat, totes aquelles fatigues de la joventut, tots aquells disgustos de l’edat adulta. Es persegueix hui en aparença com un objectiu extravagantment hedonista. En tota aquesta aventura hi ha una mica de fantasia, d’èpica, de vanaglòria personal, fins i tot d’alta poesia. Hi ha en aquest tombar-se ociosament a la fresca un una cosa no exempta de prodigiosa gesta, d’acolorit heroisme. En aquesta cerca complexa i delerosa de la immobilitat, que és eixa cosa esmunyedissa que sense encert pretenem descriure, podria xifrar-se la gojosa meta existencial de qualsevol individu assenyat que es pree: la ferma voluntat de no moure un dit, de no clavar el genoll, de no doblegar l’espinada.

Amb temps, paper i una bona reserva de llapis, podria desenvolupar-se una ingent quantitat de teories filosòfiques, destinades totes a avalar eixe tocar-se els nassos per convicció divina. L’esperit filosòfic, ben retorçat, pot justificar oportuna i convenientment qualsevol àmbit de la vida: el cristall degudament entelat amb què es mira. No faltaran elogis, no escassejaran les lloances. S’empinaran les disculpes: el gandul com a figura ínclita. Aquest desig entossudit per no fer absolutament res vindria a ser el no m’he assegut en tot el dia d’una mare, transformat ací, triomfalment, en espuri corol·lari de tota una vida. És la més representativa i genuïna desídia de l’ésser humà, elevada a fenomenal disciplina olímpica, metamorfosada en categoria plàstica d’esbalaïdor art pictòric. L’individu lànguidament despatarrado sobre un matalàs, amb el cap decantat i la boca oberta, el pèl esvalotat al seu capritx, una mà descansant sobre el ventre unflat i l’altra furgant ocasionalment en els forats del nas. És un emblema fidedigne i patètic d’una societat aclaparada per l’excés d’estímuls, embriagada per la futilitat, per la viscosa intrascendencia, per la manca de nobles aspiracions.

Repantigarse sobre un cruixent balancí com a sagrada declaració atàvica d’intencions, com a exercici de minuciosa peregrinació mística. La delirant i tòrrida fantasia de qualsevol funcionari. A mi deixe’m vosté en pau, que jo ja he fet el meu. I un es pregunta, perplex, quina significació exacta tindrà eixe fer el meu en una època en què la iniciativa, el mèrit, la constància, el sacrifici…, en un moment històric en què tots eixos pilars, antany robustos i saludables, ja no atresoren cap valor. A mi deixe’m vosté, que jo el que desig és rebentar de peresa.

Ens deixem arrossegar per l’evidència. Sucumbim, portats d’una malaltissa flojera, davant la sorpresa, davant l’espante. Al nostre pesar, basant-nos en la mera observació, emmudits per l’estudi empíric, ens veiem obligats a constatar que existeix un estrany i deliciós plaer a no fer res, que existeix una aterridora i embafadora alegria en l’adopció voluntària de l’abandó personal, en eixa singular aposta per la més absoluta immobilitat.