Rebuscant apassionadament en eixe fons d’armari dels records, trobarem hui, entre els enyorats dies de joventut, aquelles robustes estretes de mà, i ho farem amb gran nostàlgia i desànim. L’encaixada, que venia a ser com un contracte blindat a prova de martellades, ha desaparegut hui per complet. És a dir, continua existint, però manca absolutament de valor. Hui no és sinó un mer gest purament estètic, una filigrana tenyida d’eixe color sépia amb què el pas dels anys revist bellament les fotografies de l’àvia, asseguda al costat de la porta de la caseta baixa, entre tests frondosos. Amb una vigorosa encaixada podia segellar-se la venda d’un automòbil o la compra d’una parcelita. Amb encaixades s’enfortien les relacions d’amistat, es donava to i textura a una promesa inviolable, es rubricava un jurament sagrat.

En aquests temps actuals d’inconsistència, tot està en l’aire. Res és el que sembla, i, de semblar alguna cosa, seria fugaç miratge. No existeix la fermesa en els compromisos, no hi ha ja cap garantia. En el context de les relacions amoroses —paratge al qual porfidiosament encaminem les nostres reflexions per tractar-se d’una mina fèrtil d’humorístiques perles—, aquesta mateixa inconsistència està acabant per arruïnar les històries de més bell entusiasme sentimental. Aquesta arxiconeguda sentència: «Fins que la mort ens separe», resulta hui, a força d’escoltar-la, extraordinàriament còmica. riuen fins a les cabres. La inconsistència ho entela tot, i hauria sigut massa singular que l’amor romanguera immune al seu verí. Així doncs, és perfectament normal acostar la orejita un dia qualsevol i escoltar, al costat de la finestra, aquesta sort d’entendrits diàlegs: «Vols casar-te amb mi, María?», pregunta ell, clavant el genoll. «Literal», respon ella. «Això és un sí o un no?» «Anem parlant».

Anys arrere, es fixava una cita entre dos amics i no hi havia res que aconseguira impedir-la. Podien despenjar-se-li els anells a Saturn i rebentar Venus en mil trossos, podia esquinçar-se la terra que trepitgem i apuntar els caps un exèrcit de diables riallers i cornudos, que eixos dos amics es reunirien les sis de la vesprada en la esquinita de l’estació, tal com havien planejat, ja anara per a compartir un resum de les seues penes o per a intercanviar un crom. En l’actualitat, l’hora, el lloc i fins als components d’una cita es renoven constantment a través de missatges en el telèfon. Res hi ha més abstracte i incert que una entrevista programada a més de cinc dies de vista: no apareix ni el capellà.

Però parlar d’inconsistència en les aliances amoroses, en els acords formals i fins i tot en la pròpia vida —i fins i tot en el compliment d’eixos propòsits personals tan nobles, concebuts innocentment en la joventut—, i no esmentar la inutilitat dels pactes polítics i la vergonyosa fragilitat de la paraula d’un governant, és traçar un retrat parcial i ridícul d’aquest argument. Res haguera de sorprendre’ns, no obstant això, si ens atenim a eixa màxima cisellada en pedra, segons la qual els representants polítics són precisament això, representants fidels del caràcter i de l’aspecte d’una societat.