Que enormes i funestos problemes té l’ésser humà, quines colossals tribulacions turmenten a les persones, quins espantosos contratemps: eixa esgarrapada nocturna i traïdorenca en la xapa de l’automòbil, traçat per la mà envejosa i trèmol del veí; eixe apartament somiat a la platja, inassolible, anhelat amb desordenada passió, més enllà de les nostres possibilitats, fantasia que es resisteix a ser materialitzada, i que tants dolors d’ànima ens provoca. Ai, les tragèdies de l’ésser humà, tan variades, tan profundes, soscavant amb minuciosa insistència la nostra felicitat, furgant amb dits punxeguts i feridors en el nostre cor. Ai, els drames desoladors de l’ésser humà.

En l’horitzó, com a terrible premonició, un festeig esplèndid, ineludible: les noces del cosí germà, eixe que tots van augurar solter incorregible. I ací emergeix la fatalitat: res nou tenim en l’armari, perquè no hi ha pressupost per a renovar les velles peces de l’any passat. Quin Déu just i raonable, assentat còmodament en el cel, pot permetre semblants penúries? Hi ha dret, potser? A qui hem ofés per a ser tan desgraciats? És que haurem d’acudir a la missa i, pitjor encara, al banquet amb les sabates rosegades, els que estrenem fa ja la barbaritat de tres mesos? És aquesta una venjança que ara oportunament es cobra el dimoni? A qui hem injuriat per a expiar hui salvatgement amb grandària castigue?

Vivim com a animals de granja en el pisito sense reformar, habitem deplorablement en la sinistra porquera. Ai de nosaltres, que ens veiem forçats a contemplar, un dia darrere l’altre, com a amarga i redemptora condemna, el gotelé d’altres èpoques, d’uns altres temps infames i ignominiosos: es diria que encara podem veure a l’avi en calçotets, corrent pel passadís, fumant com una ximenera. Al tren, en l’avió, sucumbim a la més absoluta vergonya, amuntegats com a gallines en les seccions turistes. Amb ulls arrasats pel plor, observem amb ofec a eixos privilegiats que ocupen orgullosos i despreocupats la primera classe, eixos compartiments anhelats, furtats cruelment al nostre desig, eixos espais amples, tan prenyats de glòria, paradisos beneïts: usuaris de primera classe, despatarrados com a marquesos, i maleïm entre dents la poqueta sort que ens ha atorgat el destí. Mengem en restaurants d’escassa forqueta, de pobre llustre, com a presoners coberts de parracs. En contra de la nostra voluntat, reconeixem que el rellom que ens han servit és exquisit, però… Ah, aquell altre rellom, el que està assaborint eixe gros en el reservat dels rics, dels afortunats, eixe rellom sí que sembla desfer-se en la boca, eixa carn sí que llueix rosada, sublim, com a excepcional aliment de déus. Eixe rellom sí, i no el nostre, i no aquesta porqueria, i no aquesta sola greixosa de mocasín.

El vast univers que ens envolta, que ens conté en la seua descomunal immensitat, es burla silenciosament dels nostres ridículs problemes. Som estúpids brins de pols en un món canviant i vertiginós, en una història fugitiva, aliena als nostres puerils laments. Som la minúscula i prima agulla entre infinits pallers. Som, assumim-ho d’una vegada, la més patètica i representativa insignificància.