Què tindrà una disfressa, que tant ens emociona. Per què ens refugiem, per què ocultem habitualment la nostra identitat després d’una màscara. Què hi ha en això, si n’hi ha, de plaent i què hi ha en això, perquè n’hi ha, d’antropològic. Eixe mostatxo senyorial o eixe bigotito de plebeu ens fan semblar una altra cosa diferent de la que realment ens agradaria, però així i tot prolonguem el joc, perquè hi ha en eixos borrissols un artifici detestable i enorgullecedor a un temps, alguna cosa així com una meta i un pou d’infàmia, el lloc on mai voldríem anar i on estem desitjant arribar.

Què tindrà d’apassionant la disfressa, que tant emociona al pobre vestir com un ric i tant diverteix al ric vestir com un pobre. Què tindrà la màscara, per què algunes persones se sepulten sota sis litres de maquillatge per a socialitzar fins i tot entre individus que perfectament coneixen la seua identitat. Per què eixe engany efímer i vulgar, engany que a penes se sosté unes hores, per què se subestima el temor a la posterior sorpresa, a la revelació de la crua realitat, al fet que després s’impose el verdader perfil. Què tindrà eixe barret, que tantes ales presta a la imaginació, que tant ens transporta a altres paratges, paratges allunyats d’aquesta vida monòtona, que va corcant les nostres il·lusions de joventut, que va cobrint de rovell les baules que ens uneixen al passat.

Què té la disfressa, què té la màscara, què tindrà l’adorn superflu, eixe que empolsa els nostres acomplexats trets. Existeixen llargues jaquetes de vistós cuir negre que ens modifiquen el pas, fins i tot el caràcter, que ens torcen la mirada, que ens arruguen el ceño. Embotits en superbs abrics, caminem amb un altre aire, amb una altra altivesa, una altivesa nova que no coneixíem. Hi ha alguna cosa en la disfressa que extrau del nostre fur intern personalitats adormides, de desconcertant encuny: sorprenent resulta l’enteniment de l’ànima, de les seues embullades senderes. Mil i un disfresses podem observar al nostre voltant. La societat es resguarda meravellosament sota eixa capa d’acolorit maquillatge. El cigar en la boca és la disfressa d’un adolescent, i amb ell creu ascendir els esglaons de la maduresa, de la saviesa. Amb quinze anys, un cigar, ben exhibit amb ridícul gallege, és una drecera a la vida adulta. Un vehicle d’alta gamma bé podria adulterar l’edat massa proveïda d’arrugues, i afavorir l’anhelat ensoñamiento, el pretés esperit juvenil.

Què tindrà una disfressa, que aconsegueix promoure la catarsi social de l’ésser humà, de l’ésser humà més gregari, més dependent de l’aprovació i l’aplaudiment dels seus semblants. Què tindrà la mentida, què tindrà l’engany, que ens sedueix amb amoroses armes. És joc universal el caminar ocultant-se després d’un nas de goma, després d’un negre antifaç, després d’una màscara de falsedats i llepolies. És terror a la cara descoberta, en caminar honestament, en enfrontar els fets i aguantar amb les pobres collites. És viure baix permanent costum de dir mentides, vilipendiant la sana franquesa. És embullar-se, perquè sí, per sa vici, en una vida de tossuts embolics.