Eixe bagul polsós i arraconat, la memòria. Eixa font abundant de desdibuixats records, eixa màquina implacable d’activar vells turments, eixe artesà amable capaç de recompondre les figures estimades de porcellana que van sucumbir ahir sota el jou del temps. És un lloc, la memòria, al qual descendim constantment per a tractar de trobar en ella les eines que ens ajuden a alleujar el camí. No pot afrontar-se el futur sense posseir una mínima consciència del passat, i aquests sensibles suports, que sempre ens acompanyen en tan espinós viatge, només en la memòria poden aconseguir-se. Laberíntica presó de rullats records, la memòria. Estany blau de refrescants aigües profundes, vast i reconfortant oceà al qual capbussar-se en moments d’insuportable agitació.

Com a eixa platja d’arenes enlluernadores en què tan felices vam ser en la nostra infantesa; com a eixa enyorada font de pedra, vestigi palpitant de la nostra herència rural, pairal, familiar, enyorat, font de inmarcesible pedra dels nostres estius de tendra joventut: així, d’aquesta manera, acudim precipitant-nos a les ombrívoles estances de la memòria a la recerca d’un record, d’una peça preciosa, essencial, element únic amb què completar el més bell trencaclosques de la remembranza, el més dolorós, el més aclaparador. En els foscos i estrets passadissos de la memòria, en les seues bigarrades dependències, entre les melancòliques i clivellades parets, empaperades amb llenços ferits pel temps, apergaminados ja, trobem de nou nou el somriure d’aquell primer amor, el plor del fill nounat, l’últim i feble abraçada de l’àvia, la mirada enèrgica, plena de vida, de la nostra germana major, prostrada en el seu llit… Allí, en els amplis salons de la memòria, sortejant de puntetes, prudentment, el descurat mobiliari, entre les restes commovedores d’un festí, el dels rellotges d’arena gastats, trobem de nou nou les oblidades raons que ens feien estimar profundament la vida, les petjades insubstituïbles, les proves del nostre pas pel món.

Eixe bagul polsós i arraconat, la memòria. Eixa font repleta de deslavados records, eixa màquina prodigiosa que reviu antics turments, eixe artista munífic capaç de recompondre les figures estimades de cristall tallat que van sucumbir ahir sota el jou del temps. És un lloc, la memòria, al qual ens abandonem deliberadament per a tractar de reconciliar-nos amb els remordiments. Laberíntica presó de rullats records, la memòria. Llac undoso de somnolentes aigües profundes, vast i reconfortant.

Ai d’aquelles pobres gents, terrible calamitat, que es topen amb les portes de la memòria tancades i barrades. Ai d’aquells, insuportable càstig, monstruosa crueltat, que troben tancats els camins que condueixen al record de tota una vida, que no disposen hui, en el seu ennegrit ocàs, de l’únic i valuós mitjà amb què retornar als anys satisfets d’alegria, al secret entusiasme dels seus pecadillos de joventut, a les belles i llunyanes anècdotes, irrepetibles, que podrien acariciar una última vegada, amb la seua evocació, com a hàbils mans d’amant generós, els seus fràgils i fatigats cors.