Hi ha persones que, en abandonar aquest món, deixen després de sí un buit insuportable. El buit que queda en la superfície de la vulgar rutina, la ferida oberta, immensa, practicada en el cor de la nostra felicitat, l’abisme sembrat de negror i dolor… Res pot mitigar l’esmolat turment de la seua absència. Res aconseguirà suavitzar l’aspror d’un futur sense la seua presència. Hi ha persones que, en abandonar aquest món, deixen després de sí una reguera de càlids i aclaparadors records, les miguitas de pa que condueixen de tornada al paradís secret d’una alegria immensurable.

Hi ha sers estimats que han furtat, en el seu últim viatge, les peces que necessitem per a compondre el magnífic puzle de la vida. Difícilment podrem ara completar el llenç, difícilment podrem visualitzar enterament el paisatge. Sense ells, les ones de la mar manquen hui de blanca espuma, el traç porpra de l’ocàs ha perdut la seua viva tonalitat, el cant de les aus s’ha tornat respectuós murmuri. Amb la marxa d’aquests sers estimats, les aurores van quedar òrfenes de llum. Hi ha un trosset de nosaltres que ja no ocupa lloc, que ja no pes, que ha deixat de tindre significació i consistència. Que natural és enfrontar, portats d’impetuosos arravataments, els terribles dimonis del destí, que inevitable és acusar de la nostra dissort a la pròpia naturalesa, a l’univers sencer. Que irremeiable i inconscient fúria ens exalta hui, quin irremeiable abatiment ens sotmetrà demà. Tot sol, en solitaris racons, en recolzes d’extraviades senderes, en cantonades de freda penombra, sota llindars de nit i gel, trobem dolços alleujaments comunicant a eixes ànimes, ja llunyanes, aquells secrets d’intimitat tant de temps guardats amb recel, tant de temps mantinguts ocults per vergonya o timidesa.

Com consolar a una persona que experimenta semblant absència? Hi ha manuals pràctics que puguen guiar-nos per a combatre les angoixes infinites d’un cor? No, no n’hi ha. Mai n’hi haurà. No existeixen camins precisos que puguen franquejar les muralles de l’enteniment i permetre’ns aconseguir la comprensió de la seua tristesa. Cada episodi de pèrdua personal és diferent, cada tragèdia és única i s’alimenta de les seues pròpies raons. Cada circumstància és singular i irrepetible. Com consolar-nos d’aquest devastador suplici? Amb quina crueltat fereixen hui les notes d’un piano anònim, amb quina cruesa ens estripa hui l’ànima el passatger lament d’un violí. Sentim que en el nostre pit, brollador pur i generós de llàgrimes, ja no cap més dolor. Quina lògica posseeix la vida, ens preguntem amb frustració, sense les tendres abraçades d’eixos éssers ara distants? Quina finalitat té, potser, un llibre sense pàgines, o unes pàgines buides? Quin al·licient trobem en el món per vindre sense la seua mirada, sense el seu somriure? Què serà de nosaltres sense els seus sans retrets.

Hi ha éssers humans que, en abandonar aquest món, deixen després de sí un buit insuportable, un abisme aterridor. Hi ha ànimes la profunda petjada de les quals mai esvairan el temps o la resignació.