El dolorcillo permanent i infatigable en el queixal, com el batec tossut d’un cor ansiós; la punxada aguda i amarga en el genoll, que grinyola qual engranatge oxidat; la maleïda ciàtica; el cruixit en el turmell, acompanyat d’un esclat punxant i abrasador; el dolor continu en les cervicals; les migranyes, eixordadors campanades a mitjanit, feridores com a velles fulles d’acer; la descoratjadora acidesa d’estómac; el cansament crònic, que ens transforma en llastimosos soldaditos de plom. La salut, que es retira, que es regira furiosa i furiosa torna, com una ona, al si de l’oceà, abandonant-nos com a nàufrags a la nostra sort.

Quan es té joventut, la salut es concep com una cosa abstracta, indefinible. En la cresta més empinada i radiant de la mocedad, la salut es menysprea, se subestima alegrement, i l’individu s’obstina una vegada i una altra, de manera inconscient, a mortificar-la. Castiguem el cos quasi diàriament, de mil enginyoses formes, amb eixa estúpida insensatesa, tan divertida, tan ingènua. Però aquesta gloriosa època de sorollosa i fascinant joventut, en què es danya impunement el fràgil organisme —que imaginem etern, indestructible—, té data de caducitat. Als trenta-cinc anys, només un segle arrere, es moria de mort natural: era perfectament natural morir-se, per exemple, d’una febre o per una tuberculosi. Amb quin immens pesar, hui, longeus, condemnem inútilment els excessos del passat, els maltractaments inferits al cos en els anys atabalats de joventut. Deia Serrat, paraules més, paraules menys, que és una veritable desgràcia apreciar el que es tenia precisament quan ja s’ha perdut. I és aquesta una poderosa lliçó que mai aprendrem, encara que l’artista la cante amb eixa veu trèmol i artificiosa: «Res més estimat que el que vaig perdre.»

Existeix a una determinada edat, d’altra banda, una certa i rocambolesca satisfacció, una espècie de secreta alegria per viure constantment enganxat a una medicació. Algunes persones tracten d’encobrir-ho, però, per poc que un les observe, descobrirà que se senten extremadament felices d’acudir regularment al metge. Hi ha un goig indicible en eixa cita innecessària i periòdica, ineludible, hi ha un ridícul entusiasme en el placebo d’eixa pastillita sagrada, i també en eixa exhibició babaua de la malaltia fictícia, del drama impostat entre murmuris i mohínes, de la falsa tragèdia personal airejada gojosament a la cantonada, al costat de la porta del supermercat, amb gran teatre i escarafalls, com si s’obtinguera un mèrit cobejat i especial, als ulls dels altres, per estar malalt.

No obstant això tot el maldestre discurs anterior, en nombroses ocasions, i ací apunta les seues arpes l’autèntica fatalitat, la deterioració de la salut obeeix purament a l’atzar, o a una desconeguda herència genètica, i res podem fer per previndre els seus estralls. Res en absolut, excepte lamentar profundament els capritxos del destí, tan incomprensible, tan devastador a vegades. Res en absolut, excepte plorar l’absència d’un ser estimat i irreemplaçable.