L’home que m’atén en la caixa d’eixe supermercat és d’una edat més que mitjana, tal vegada ratllant la cinquantena o més. No és estrany trobar-se personal d’eixa franja en la cadena, per alguna cosa serà. A eixes edats és cada vegada més difícil trobar una ocupació, que encara que precari, obliga a sotmetre’s a tota classe d’imposicions.

Taylorisme
A la fi del segle XIX, Frederic W. Taylor va idear un sistema d’organització laboral basat en una administració “científica”. Buscava maximitzar la producció per mitjà de passos que milloraven l’eficiència en les tasques industrials. Però això significava una alienació perversa per als treballadors, que es veien sotmesos a labors repetitives i altament especialitzades. També establia una divisió categòrica entre els cervells que dirigien l’empresa i els obrers que executaven els seus plans. Com a carlota a l’extrem del pal, aquests rebien incentius com a “premi” a la seua productivitat a marxes forçades. Aquest mètode d’explotació es va conéixer com a “taylorisme” i continua tenint influència en altres actuals. Per exemple, en el model Wal Mart, el major gegant de la distribució a nivell mundial i la segona empresa amb més beneficis als Estats Units. S’ha convertit en el paradigma del sector modern de la distribució, amb les seues seqüeles de baixos salaris, alt índex d’accidents laborals i polítiques anti sindicals. Per descomptat, també apliquen l’estratègia de l’incentiu (prima) com a premi als treballadors que aconseguisquen uns objectius inassolibles en la pràctica, però que creguen la il·lusió que el responsable dels seus baixos salaris siguen eixos treballadors. No hi ha ascensos, les tasques són simples i repetitives. Però si cometen un lleu error pagaran les conseqüències. Sé d’un treballador que s’exercia en la cadena d’enviaments de la cadena que a Espanya ha copiat el model Wal Mart, que per una equivocació va ser enviat a la secció de congelats, que és com un exili siberià en temps del tsar o de Stalin.

El gran negoci
El caixer d’una sucursal d’eixe supermercat del qual parlava al començament em saluda amb una cortesia exquisida, exagerada. Llavors recorde que per a ells jo soc “El Cap”, segons compte en el decàleg que els han imposat en entrar a l’empresa. La correcció en el vestuari i l’aspecte és també molt important. S’ha d’emportar el pèl arreplegat en el cas de les dones i no ve malament un lleuger toc de maquillatge. Li pregunte al meu caixer si és veritat que ara té més vacances i em diu que sí, amb entusiasme. Li agraïsc que em desitge un bon dia i li dic que és meritori a un ascens per la seua cortesia. Una cosa improbable, per cert.
La idea del Gran Cap (el propietari, no jo) és que els seus treballadors siguen tan productius com els americans de Wal Mart o com els xinesos. El treball rutinari per a aquest empresari d’èxit ha d’ocupar el 95% de la jornada laboral. Ho ha expressat amb claredat, preocupat per l’absentisme: “A Espanya, hi ha més d’un milió de persones que no han anat a treballar podent”. Això no ha d’ocórrer en el seu negoci. Tampoc si el treballador està malalt, perquè res més entrar ja els lligen la cartilla: “Tindre una malaltia no sempre ha d’implicar la baixa”. Si algú s’atreveix, sap al que s’exposa, segons relata la periodista Esther Vivas en un article publicat en Público (07/03/2016) :
“Les denúncies a Mercadona per males pràctiques i abusos laborals són múltiples. Acomiadaments improcedents, política antisindical, pressió extrema sobre la plantilla, dificultats per a obtindre la baixa per malaltia, assetjament laboral, expedients disciplinaris són només algunes de les denúncies que han realitzat els seus empleats. En 2015, l’empresa va ser condemnada com a responsable civil subsidiària per l’assetjament sexual patit per dues empleades en un centre de València”.
Sindicats com a CNT i Comissions Obreres han denunciat com les pressions contra els treballadors han resultat en greus riscos per a la salut. També les amenaces d’acomiadament disciplinari, amb la finalitat d’evitar indemnitzacions. Es consideren infraccions al seu mètode de Qualitat Total una botella mal col·locada, no somriure a un client, colpejar una porta o retards de cinc minuts.
Per descomptat, és pecat mortal criticar a l’empresa. Ho posa el contracte, que exigeix pagar el triple dels acords per a la indemnització.
És veritat, diran alguns, que en altres cadenes, les estrangeres de capital francés o alemany, com Aldi (on faig la compra diàriament per proximitat i ofertes diàries) els treballadors tenen pitjors condicions que en la nacional de l’empresari valencià. Sé, perquè ells mateixos m’ho han comptat, que en Aldi han de fer tot, fins a netejar els lavabos dels clients.
Mercadona és ja un gegant que posseeix enormes naus d’emmagatzematge, milers d’empleats en la seua logística i ara incursiona en nous tipus de negoci, l’en línia i també el d’establiments dedicats al menjar preparat, que es consumeix actualment en “menjadores” instal·lades en els seus centres. Fins allí, per un mòdic preu que competeix amb els de la xicoteta hostaleria, arriben a alimentar-se jubilats, treballadors de la construcció , operaris de telefonia, etc.
La distribució moderna, amb el seu ús desmesurat d’embalatges i plàstics (això donaria per a un altre article), els seus problemes de productivitat abusiva en el treball i el que s’ha anomenat “neoliberalisme alimentari” que propicia la pèrdua de biodiversitat agrícola per la consolidació global d’un “negoci del menjar” oligopolizat per un grapat de signatures que deslocalitzen, acoblen i empaqueten i venen sense cap principi o norma ètica, l’ha analitzat la investigadora i periodista Natzaret Castro en La dictadura dels supermercats, publicat per Akal en 2017, i de la qual extrac part d’aquests arguments. Allí es descriu la forma en què gegants del negoci del menjar han conformat els seus imperis per a enriquir-se amb una alimentació que ens emmalalteix i destrueix el medi ambient.
Natzaret Castro conclou en aquest assaig, molt recomanable, que “altres mons possibles ja existeixen” i que “véncer el fatalisme imposat pel neoliberalisme és el pas necessari per a fer una revolució que ja no resideix en la presa del poder, sinos en la descolonització de les subjectivitats”. Per a això, ens diu, cal canviar els passadissos d’aquests temples del consum domèstic, verdaderes sectes amb els seus treballadors, pel grup de consum i el mercat social. És a dir, propiciar un consum local, tornar al granel i als envasos retornables, deixar d’usar i tirar per a tornar a la cultura del pedaç.