El cos i la ment caminen entumits, i la fatiga social degudament renovada, un any més. Quins dolors penosos de ventre es pateixen després de malcomer fredes els menjars calents i de mastegar, promptament, les sobres recalfades. Rar es fa que el microones no rebente. Arrossos que van brollar de la cuina burbujeantes, encara bullint amb alegria en la seua cus de metall, i quina tristesa se li nua a un en la gola contemplant com es refreda la menja mediterrània: nou telèfons de mitja gamma enfundats en tosca goma, sobrevolant la paellera un darrere l’altre, enquadrant la imatge amb parsimònia maldestra, amb flegmes de mula, posposant tràgicament el delit, arruïnant l’hàbil gastronomia del cuiner, suant gotes gruixudes per aconseguir la foto instagramera, i ideant l’eslògan que l’acompanyarà indivisiblement: «festes en família», «moments únics», i alguna altra troballa literària enlluernadora.

Es necessita urgentment la treva, el detindre aquesta febre d’embullats i continus compromisos nadalencs. La indigestió és doble, no és només de rellom i llagostí: resulta sorprenent l’acidesa d’estómac que provoca la hipocresia. Eixordador escàndol el de les copitas entrexocades en erràtic desordre sobre la taula llarga, la del saloncito. A penes es cap, però l’important és la família, l’estar junts, el voler-se molt. Encara que només siga per unes hores. El net, estrenyent els llavis i arrufant les celles, amb aire ombrívol, en un racó de la taula, de la taula llarga, aparenta restrenyiment agut, aparenta trobar-se en lloc hostil, en sarau que en res el contenta. «Són aquestes dates, que ho posen trista», afirma la mare. Les mares sempre saben el que té el fill. Però a ell el que ho posa trist, la qual cosa li pinta eixa melancolia en la cara és el preu de la memòria RAM —eixa crisi grossa que farà esclatar els preus de la tecnologia tota— i la tarifa exorbitada del PC, que li està trastocant els plans, perquè ja es veia ell estrenant ordenador gaming i matant monstres d’última fornada a punyades.

Quan encara no s’ha aconseguit digerir la cabra, ja hem d’asseure’ns prestament a una altra taula. Amb els cosins, que van arribar aquest matí, els del poble, els de l’acudit a veus. Vinga eixa botella de vi i eixe entrecot, que no falte de res. La recepta és d’un youtuber, una salsa que no has provat en la teua vida, delícies d’alt tapet: nou moscada, vinagre i peladures d’albercoc. El que no mata engreixa. I es mira un en secret la butxaca: la cosa no dona per a més. A aquest ritme, ruïna segura. I no és estrany que mentrestant xerinola i tant d’excés, mentrestant confeti i tant de balafiament, se li passe a un per les ments, Déu ens perdone, que l’àvia poguera ennuegar-se amb el raïm i s’heretara, que Déu continue perdonant-nos, eixe pisito llépol del centre. Que ja toca, que ja va sent hora, que ja indispensable resulta la treva a tant de malbaratament.