Per poc que un done una ullada al seu voltant, observarà penosament, amb eixe rastre de nostàlgia tossuda, que gran part dels utensilis d’antany han desaparegut o s’han baratat en espantalls de l’era moderna: què va ser del molinet de café, es pregunta un subjectant la lagrimilla en un racó, sota la parpella. O d’aquella espremedora manual de taronges, o d’aquella panera amb persiana. Caldria organitzar visites guiades pel pis de l’àvia per a mostrar, no als nets, sinó als propis fills, les relíquies d’un passat.

Però el treball de cicerone que l’àvia s’haguera obstinat a adoptar —un altre ofici que s’anirà a fer punyetes en breu, el de cicerone, i també el d’àvia, substituïts tots dos per la tecnologia— hauria caigut en sac foradat: de què serveix dissertar apassionadament sobre les virtuts d’aquells vells aparatitos, tan entranyables, si els nets, i també els fills, romandran tot el temps amb el morro pegat a la pantallita del telèfon: «Perdona’m, àvia, és que m’estan escrivint del treball». Fregint creïlles de dilluns a divendres, en oli de motor reciclat, i li escriuen del treball un diumenge a les deu del matí. Del treball de mamporrero.

Cap objecció s’ha d’albergar respecte a la modernització de les infraestructures, és un alleujament poder rebutjar aquells obstacles que no feien sinó interrompre el progrés. Què seria de la ciència, què seria de la medicina sense els avanços de la tecnologia. Però haguérem d’oposar-nos frontalment al fet que les nostres vides, en el seu apartat més personal, més íntim, es convertisquen en un absurd, en una aberrant comèdia per culpa d’uns cachivaches d’extravagant inutilitat: encendre les bombetes de la saleta d’estar a través d’una aplicació del telèfon, no vaja a ser que se’ns partisca en dos l’espinada en alçar-nos de la butaca. Tres hores programant el robot de neteja perquè repasse la esquinita del dormitori, en lloc de sacsejar, a risc que se’ns desvie el maluc, tres ràpids colps de granera. «És que jo, sense el robot de neteja, ja no puc viure». Oh, meravella, però sense cervell sí que sembla ser que puga vosté continuar fent-ho.

S’eleva el crit estripat en el cel: les criatures es distrauen massa amb tanta tecnologia a les aules: qui podria haver aventurat semblant desastre. Per a què volem el raciocini, de què ens serveix el sentit comú o la memòria si tenim cercadors d’internet. Abandonada la voluntat d’esforçar-se, d’esprémer obstinadament el cervell, per a què molestar-se, verbigràcia, a intentar escriure una bona novel·la quan pot prendre’s la drecera tramposa de la tecnologia, una vergonyosa drecera que ha vingut a revelar-se com una portentosa vareta màgica per als vagues, per als timadores més mancats d’escrúpols. Per pura coherència, el matrimoni s’hauria extingit, és a dir, el propi esdeveniment, la celebració de la unió, però com llueix unes noces en les xarxes. Si no existira Instagram no es casaria ningú: a què muntar hui semblant teatre, a què obstinar-se fins als ulls si només anaren a presenciar-ho les cunyades i tres cosins d’Albacete.

Massa tard ja, massa grotescos sonen ja els nostres laments en aquest món, en aquesta faula contemporània d’artificiosa intel·ligència.