Tan breu com eixe temps que dediquem a pronunciar quatre paraules, quatre simples paraules, que pogueren ser, per exemple, «el celler de Manolo», o «canvia’m aquests cinc duros»; tan breu com esternudar, com sacsejar un drap al pati, com nuar els cordons d’una sabata llustrosa. Així passa la vida, tan ràpida, tan efímera, tan vista i no vista. Breu com eixe temps escàs que dediquem a donar un xarrup al café, com sacsejar una engruna de pa en la taula, com córrer una cortina per no veure la cara cetrina del veí. Així passa, i se li queda a un semblant d’atordit, de memo, d’estúpid excel·lent. I poc entén aquesta pressa de dolors o d’alegries, poc va amb ella, amb la pressa de la vida, que a un li funcione el negoci i que a un altre se li descomponga en mil trossos la salut. A aquesta urgència existencial, a aquest córrer de mil dimonis el mateix se li dona un bonic que una lletja, el mateix li importa una bonica que un imbècil. El mateix se li dona. Arrossega amb tots riu avall, els mol a colps carrer a baix, sense indulgència, amb mala bava; els lleva i els posa, els cria, els regira i els enterra. Així funciona aquesta vida fugaç.

Té un hui vint anys, vint radiants anys, i respira profundament al costat de la finestra oberta, amb exultant alegria, amb ulls vius, entusiasmat, impacient en la seua ànsia de volar: es menjarà el món en tres bocades. I demà, de sobte, sense previ avís, aquest mateix subjecte compleix de sobte cinquanta anys, i sí, s’ha menjat en tres bocades… Però descriure ací el que s’ha menjat resultaria fart groller. Se li ha gastat la vida en un miserable sospir. En un miraculós i traïdor parpellege. No sap ni per on li han vingut els tirs. Quan s’asseu a meditar, en eixa cadira coixa i deslluïda de la cuina, quan tracta d’encadenar els successos, quan s’obstina a lligar els caps, és a dir, a traçar retrospectivament en el paper un caminet coherent de miguitas de pa des de la seua joventut a la seua sobtada maduresa, el llapis mental se li fa fallida amb espantós cruixit, i també l’ànima, la seua ànima de cinquanta anys, amb similar cruixit.

Hi ha com una singular boira en la qual no s’aconsegueix apreciar amb nitidesa cap record. Tot es mescla agònicament en eixa condemnada boira del diable: la núvia de l’institut, la seua primera motocicleta, l’os trencat, el balonazo en la cara, la borratxera, el comunicat del segur, la factura del veterinari, el seu divorci, la mudança… I entre tot aquest revoltim de la memòria, a la meitat d’aquest caos indistingible, apuntant penosament com a trist nàufrag, com a ninot trencat arraconat en un racó polsós: el seu propòsit en la vida, el seu somni de joventut, el seu preciós ideal, això que s’anava a menjar en tres bocades. Ai, la vida efímera. Ai, els anys perduts i irrecuperables. Ai, el lumbago i el genoll.