Enlluernador i inabastable territori inexplorat. Per a un xiquet, el món és un vast camp de jocs, són arenes lluentes i movedisses de tendre caramel. Són paisatges de somni, de veritable somni. Són fantasies tangibles. La graciosa llum del començar el dia és una invitació, un estímul, la continuació de les seues simpàtiques entremaliadures. Existeixen en el xiquet mil excuses per a desplegar una riallada. En cada cantonada, un nou repte, una nova temptació, un nou somriure.

Pel que sembla, arriba un moment terrible en què hem de renunciar a la infantesa. Per què?, ens preguntem. Què ens impulsa a repudiar eixe món de fantasia? Qui ens obliga a trencar els llaços que ens uneixen a eixa preciosa il·lusió? Ens veiem arrossegats per les convencions d’una societat, d’un temps, d’un context. Hem de caminar alçats, hem de fingir una melancòlica tristesa, hem de queixar-nos per tot i a cada moment, hem d’aparentar serenitat, prudència. Hem de mantindre, en endavant, un solemne componiment, censurant en el rostre qualsevol indici d’entusiasme. La maduresa és una dels paranys més grotescos i esquinçadores en què cau l’ésser humà. Es pot ser congruent, es pot ser sensible, comprensiu i amable sense deixar per això de ser un xiquet. No es requereix en absolut la caducitat de la infància per a conduir-se admirablement enfront d’una comunitat. Es pot ser honorable i navegar les fredes aigües de la societat sense abominar dels somnis, sense deixar d’acariciar la més bella quimera.

És una magnífica paradoxa atribuir a un xiquet qualitats desfavorables, com la malaptesa, la ingenuïtat, el desconeixement o la credulitat, quan la immensa majoria de les persones adultes presumeixen involuntari i constant de tots aquests defectes. Se suggereix al xiquet que abandone la seua infantesa, que es convertisca en una persona de profit, en una persona raonable i madura, en una persona assenyada, però eixe raonament i eixa sensatesa ens aboquen invariablement a l’enveja, a l’odi, a la cobdícia, a l’aversió, a entaular guerres, a establir desavinences entre famílies. Oh, quines grans bondats implica la vida adulta, l’etapa madura, la conducta equilibrada, el saber estar. Quants privilegis proporciona eixa cosa meritòria i abstracta, la de transformar-se en una persona de profit, en una persona com Déu mana. Instem el xiquet que menyspree els seus jocs ridículs, els seus passatemps vergonyosos, i l’encoratgem al fet que els substituïsca per les primoroses actituds de l’ésser humà adult, que, dramàticament, i basant-nos en l’experiència, no espenten més que a la misèria, a la decepció, a la venjança, al conflicte, al dolor. L’individu adult, eixe model d’envejables virtuts.

Hem perdut la visió del xiquet, eixa perspectiva prenyada de puresa, de dolçor, d’autèntica esperança. La genuïna visió d’un xiquet, tan menyspreada, tan ridiculitzada. Quin esborronador terror ens sobrevola ara, no obstant això. Quin espantós horror ronda en les ombres del jardí: el terror d’acceptar el nostre fracàs, l’horror d’admetre que era la visió del xiquet, i no aquesta estúpida postura de patètica maduresa, la que donava veritable sentit a la vida.