Hi ha una sort d’alegria generalitzada en eixes hordes que tornen de vacances, ansioses per tornar com més prompte millor a la faena, a la bretxa proletària. Hem dit ansioses? Vam voler dir entusiasmades. A un costat i a un altre del paisatge, la mirada atenta descobreix nombrosos grups abarrotats de funcionaris, que canten i rebenten de felicitat. En els rostres bronzejats d’aquests descansats estiuejants hi ha un goig impossible de dissimular, que naix d’eixa certesa sublim i feliç, la de reincorporar-se sense dilació al lloc de treball.

En els aeroports, els pilots, complint amb la seua rutina, revisen els baixos de l’avió, i desenes de passatgers els acompanyen en la seua ronda, amb eixe fervor gustós per llançar-se promptament a la labor, per sentir-se útils. «No facen cas del chorrito de combustible que brolla d’eixa clivella en el fuselatge, que demà sens falta el reparen. Hem posat una miqueta d’esparadrap, i amb això aguanta», diu el comandant. Se cerciora després que sota les ales no hi haja bombes ni nius d’oronetes, i es aúpan ell i la seua cort festiva de passatgers a l’interior del flamant aparell. En l’autobús que els allunya de la platja, viatgen uns altres amb impaciència i marcada incomoditat, enyorant la cadira d’oficina. Ah, si hi haguera cadires d’oficina caragolades al sòl, i no aquestes pobres butaques burgeses. Preguntem al revisor del tren, en una arrancada d’abnegat altruisme, si no seria possible que ens permeteren tirar pales de carbó en la caldera, per fer alguna cosa, per no ser ací asseguts com a estàtues tristes i indolents. «Carbó, diu vosté? Quin carbó?»

A les quatre del matí del primer dia laborable, la multitud anhelosa es llisca somrient pels carrers, camí del treball, plens els cors de glòria. Avancen en perfecta coreografia: un passet avance, un moviment graciós de maluc, un altre passet més, una picada d’ullet, un girar en alegre remolí, un bes tendre llançat a l’aire… Tot és riure i companyonia, tot és festa. A l’altre costat de l’ampli finestral d’una cafeteria, un propietari i el seu okupa comparteixen amistosament el desdejuni. «La meua casa és la teua casa», diu l’amo, estrenyent entre les seues mans la de l’okupa, que es resisteix a abandonar el porro. El cambrer, que camina últimament molt sensible, molt tontorrón, ha de tornar-se i fingir que busca alguna cosa perquè no el vegen plorar d’emoció. Aborden els seus llocs de treball aquests exèrcits impacients una hora abans del que es preveu, per a prendre el café amb antelació i així no interrompre més tard la tasca. Al client se li dediquen elogis, li ho abraça encaramel·ladament, se li ofereixen cadires i brioixos de crema. «És la meua hora de tancar la finestreta i col·locar el cartó, però jo em quede ací amb vosté fins que resolguem el seu. Ja menjaré un altre dia.»

No hi ha valent que agafe el son, no hi ha qui pegue ull amb aquesta pruïja laboral. L’entusiasme d’un xiquet, en la seua adorable nit de Reis, és un acudit comparat amb aquesta ànsia, amb aquesta incontenible alegria per tornar al tall després de vacances.