Quan es transita l’adolescència, hi ha una ànsia, hi ha un capritx i una passió per la quadrilla, per eixir al carrer en feliç ramat a pintarrajear els murs i a fumar burilles entre riallades i restes d’un sopar. Es dissenyen entremaliadures per rutina, per obediència a rígids principis d’un caos estrany. En quadrilla se sent la impunitat, la diversió és màxima, tot fa gràcia, tot és una festa hilarant, uns cavallets inacabables: eixe cotxe a la meitat del descampat, a la freda empara de la negra nit primaveral, eixos dos enamorats magreándose entre sospirs, entre promeses d’amor etern —l’amor etern dura tres o quatre anys—, creient-se tot sol, a l’abric d’una dolça intimitat, sota mantell de titil·lants estreles. Un dels components de la quadrilla llança un petard sota el cotxe. A vegades ocorre que la detonació del petard es confon amb el clímax del magreo, però s’esvaeix l’abstracció carnal amb el baluern i es comprén per les dolentes que no són deliris d’amor sinó atacs d’artilleria. Ix el galant enamorat del vehicle, furiós, i els membres de la pintoresca colla arranquen a córrer entre riures: un altre triomf de l’adolescència, una altra noble gesta més que festejar en grup.

Amb l’amuntegament dels anys, amb el brot de les primeres canudes, comença a apuntar tímidament eixa apatia fraternal, eixe gust nou per la moderació, per la introspecció banyada en un café. Sorgeix l’aïllament primer com a repòs, com a agradable alt en les fatigues de l’ànim, de les correries, i després es consolida com a inevitable mode de vida. Companys i diversió en els períodes adults sí, però poquet, però ben mesurat. Es dosifica la tabola, es torna peresa ocasional, i s’acarona el recolliment primerenc. Es desprén un, mudant dramàticament la pell, d’aquell menyspreu adolescent per la individualitat.

Qui té un amic té un tresor. Ah, filosofies de tendra joventut. Amb el pas dels anys, fins als amics poden arribar a convertir-se en una nosa. Els amics mal administrats acaben per envair el raonament pausat, la calma i el propòsit existencial de les reflexions sesudas. En la joventut un s’associa amb qualsevol tuercebotas, però alguna cosa aporten els anys, un no se sap què de certesa, de prevenció, que s’utilitza minuciosament com a filtre infal·lible, com a sedàs. El grup d’amistats va minvant gradualment, i el minvament ve a resultar tan dràstica que a penes conservem un company confident. Un bo, per descomptat, testimoni de calaveradas passades. Però un només, al cap i a l’últim. Ahir no concebíem la vida sense compartir la menor malifeta, i hui repudiem la més silenciosa companyia.

Amb els successius vaivens, amb les reiterades marees del rellotge, acabem aïllant-nos, acabem refugiats en eixa fortalesa inexpugnable, la del fur intern. Cel·la austera i senzilla, lliure de tot adorn superflu. Ens aboquem voluntàriament al confinament en eixe racó idíl·lic, sagrat, excepcional. Quedem a resguard de qualsevol prejudici maliciós en la còmoda estança secreta de reis que cadascun amaga orgullosament com un tresor, aquest sí, en el més profund del seu

cor.