Es decideix la escapadita i abandona un el domicili amb radiant alegria, fent malabarismes: sis maletes en una mà i l’ombrel·la entre les dents. La família, embotida en l’utilitari, lleva ancores. L’orgullós pare de família arranca la seua carreta de combustió interna: ell no morirà socarrat i potes enlaire en la deflagració d’un patracol elèctric; José Luis morirà com Déu mana, als cinquanta-cinc i amb les artèries embossades pel llard de porc i la brioixeria industrial. Eixe silbidito que s’escolta al carrer, serà un petardazo termonuclear, prest a aixafar-nos la guitarra? No, és la filla de Fermín, que li està fent moixaines al canari. Sota la seua finestra, un animalista de grenyes blaves està expulsant fel per la boca: pobre ocellet engabiat, víctima innocent d’una societat assassina que coarta la llibertat i s’alimenta feroçment d’éssers vius racionals… Ací, el animalista s’ennuega amb el porro i fa malbé l’eloqüent discurs.

Se salpa rumb al paradís. El xiquet està plorant des que el van traure del llit. A més d’aquest plor harmònic, la xiqueta, per un enfurruñamiento, està donant la llauna a la seua mare: amenaça amb tirar-se un nuvi i volar de la llar opressora. S’autopercep sexualment seudopositiva i partidària de les relacions prodirectes i de connexió enèrgic-transversal. Set anys compleix la criatura el mes que ve. La mare la contempla amb eixe rictus que s’observa habitualment en una persona presa del pànic, amb somriure trèmol i un ull parpadeante. Qualsevol contradiu hui a un xiquet. Li poden imputar a un fins a tres delictes. Visca l’educació orgànica.

S’albira per fi la platja, azulona i coqueta, més enllà de l’eixam interminable de xapa i tubs d’escapament i d’una lloma mig calba. S’alenteix la marxa, fruit de l’embut. Al costat de la finestreta de José Luis, desfilen tres comunistes amb bicicleta i dos feixistes amb cotxe d’alta gamma. El xiquet pregunta, entre sanglot i sanglot, si en aquella ermita minúscula del pujol està Déu o si és tan xicoteta que no cap. El seu pare, que no perdona l’acudit, respon que Déu, a aquestes hores, està col·locant la tovallola en l’arena. Aparcament i evacuació del vehicle. Un minut més i se’ls fon la matèria grisa. Es clava l’ombrel·la com si s’haguera conquistat Saturn. Un mos de truita i un altre d’arena. Cada vegada que s’emporta una oliva als llavis, el veí li afona a José Luis el colze en les costelles. Al moment menys pensat, en lloc de la rodanxa de xoriço ha mossegat la bossa d’una senyora. Que no falte, en aquestes escapades de festa, la frase lapidària: «Molta crisi, però per a anar-se de vacances sempre hi ha.» I el retret a bou passat, embolicat en quimera dolenta: «Hauríem d’haver anat a l’altre lloc, que hi ha menys gent».

En eixe efímer instant que succeeix a l’últim traguito de cervesa, sobrevola un indici d’estranya felicitat, una pizquita de pau, una treva. Semidespatarrado en la gandula, quasi abraçat a una grata despreocupació, sota un sol cosquilleante, li sembla a un que podria acariciar, elevant tímidament una mà, els serrells vellutats d’una alegria profunda i immensurable. Fins que, de sobte, rep el cruel zambombazo d’una pilota en la cara.