Eixe altre estiu és el dels pobres, i per pobres entendrem aspirants a burgesos. Eixe altre estiu és el de les gents sense sort, el dels assenyalats per l’amarg destí, el dels obstinats fins als ulls, el dels hipotecats fins a les entranyes. Existeix un estiu, aquest altre al qual al·ludim amb mala sang, molt a propòsit per a asseure’s en el sòl del balcó, amb les cames apuntant entre els barrots de la barana, amb les aneguetes penjant oscil·lants i sense depilar en l’abisme veïnal, com les d’un xiquet en una trona, i dedicar allí hores mortes a contemplar el pas insensible del temps.

Eixe altre estiu, de carrers socarrats i transeünts erràtics, és el d’entaular amistats amb les mosques de mitja vesprada, que voletegen zumbonas i tossudes, amb enganxosa apatia i obstinació, al voltant del coll suós del pobre, de l’aspirant a classe mitjana. I aquest somiador, aquest pretendent de temps millors es consola invariablement amb frases extretes d’una sort de decàleg del supervivent, grotesques en la seua peculiar misèria: «Dona gust anar al supermercat ara que no hi ha gent», «Les vacances bones són les de setembre», «Boig cal ser per a ficar-se a la platja a l’agost, si no cap una agulla…» El pobre, si aconseguira la burgesia, s’incrustaria com a alegre agulla a la meitat d’eixa munió arracimada que tant menysprea, vaja si s’incrustaria, i a lloms d’un elefant. Però enguany no pot perquè les despeses li grimpen per l’esquena com a heura maliciosa. No obstant això, la tossuda dignitat de l’humil agafa alé i saca carregue embullant-se en excuses: «Jo soc més d’escapar-me uns dies de diari, quan no hi ha aglomeració». «No vull illes exòtiques, a mi m’arriba amb un bon llibre», diu Manolo, que en tota la seua vida no ha llegit ni el prospecte del paracetamol.

Eixe altre estiu té així mateix, amb les brises diàries de l’ocàs estival, amenes xarrades a la cantonada, enfront de la persiana baixada de la ferreteria: «Com camina la teua mare, Pepe?» «D’enterrar-la vinc ara». Hi ha com un pellizquito en l’estómac en aquests estius forçosos de tesos, hi ha com una carícia freda en el cor, alguna cosa així com una verinosa melancolia que li va emmetzinant a un la consciència, que li va clivellant el somriure, la sensació incòmoda i perniciosa que la vida la gaudeixen uns altres: els de la foto en la barquita amb els peus en remull, els del hotelito coqueto en primera línia amb pensió completa, els del arrocito sembrat de sépies i escamarlans.

Res alleuja més al pelat que topar-se inopinadament amb un conegut al poble, un conegut que ha posposat les seues vacances per afliccions d’última hora. Com mitiga el dolor trobar també la tragèdia en el proïsme. «T’has assabentat? El Vicente està ficat a casa amb els xiquets i la sogra, sense poder anar-se a cap part, perquè està més atapeït que un nus». Mel sobre hojuelas. Amorosa melodia per a les nostres oïdes, bàlsam deliciós per a l’esperit. Penúria de molts, consol de pobres. El dimoni estreny però no ofega.