L’enyorança és un monstre temible que aguaita sota el llit, que s’oculta en els racons, entre figurades teranyines. L’enyorança ens arrossega una vegada i una altra al passat, a aquells llunyans paisatges hui desproveïts de color, a aquells llocs que desitjaríem habitar de nou. Quin bell món el passat, quins fabulosos centellejos lluïa aquell sol d’anys arrere. Voldríem tornar, trepitjar aquelles conegudes senderes, voldríem embolicar-nos en els tebis vents d’aquella vida passada. I, per sever contrast, tot el nou, tot el contemporani, tota aquesta realitat actual, tan quotidiana, tan vulgar, tan exempta de poesia, ens provoca un fatigós grinyolar de dents.

Ja no s’escolta als carrers el rumor dels jocs infantils, el ronde incansable i alegre dels xiquets. Ja no li’ls sent cridar, ja no li’ls sent riure, ja no juguen sota la finestra. On van quedar, ai, aquelles rialleres alegries. Es perceben ara les seues veus de tant en tant, però són laments irats, protestes plenes de confusió, quan la seua mare els arrossega per la força a la tretzena activitat extraescolar: la criatura no acaba de trobar l’emoció en eixa cosa rara i violenta de modelar pitxers lletjos en un torn i posar-se de fang fins als ulls. Des de la perspectiva enutjosa que procuren els anys i la distància, s’obstina un a convéncer-se que ja no hi ha amor en les barres de bar, que ja no s’escolta als carrers el rumor dels festejos, el ronde incansable i alegre dels enamorats. Ja no li’ls sent sospirar, ja no li’ls sent coquetejar, ja no juguen en els portals.

Hui no queden, en aquests carrers freds i sorollosos, ferides constantment pel clàxon insuportable dels ximples, aquells animals que deambulaven tímidament per les voreres, eixa fauna fràgil, entranyable, de gats i gossos anònims que es refugiaven trèmuls entre bosses d’escombraries. Fins i tot el cant dels ocellets ha perdut aquell matís joiós dels anys passats, i hui s’ha tornat carraspeante i gris. Volen per volar, per mera rutina, i esperen amb una certa apatia el tros de pa llançat des d’una finestra. Recentment, un animal va solcar el quitrà dels carrers, prodigiós espectacle, magnífica sorpresa: una balena es va passejar pel barri erràticament durant trenta minuts, i els balcons es van satisfer de curiosos, i alguns la van ovacionar. Falsa alarma: era la sogra de don José Luis, el metge, que havia baixat a la farmàcia i va acabar desorientant-se.

Amb eixe pertinaç i malalt transcórrer del temps, se’ns instal·la entre les mans, se’ns acomoda pesadament sobre els muscles, un passat de moda amor pel passat, una enyorança entossudida, una desmaiada impressió de pèrdua, i adoptem amb orgull semblants d’emmurriat dol. Res queda hui d’aquell món favorit, d’aquella vida reconfortant, tal vegada ingènua, tal vegada pueril, que tant idealitza la distància, que tant exageren els anys passats. Res queda, excepte raudales de cendrosa melancolia.