Es pot viure perfectament amb cinc. És una xifra magnífica, és una quantitat més que suficient. Cinc és tot el que una persona assenyada podria desitjar en la vida, és un número que, en aconseguir-lo, ens proporciona benestar i calma. Ara bé, volem tindre deu. Necessitem tindre deu. Estem convençuts que l’absoluta felicitat, la felicitat veritable, només pot obtindre’s tenint deu. Cinc és una misèria, un número denigrant, una baixesa. La xifra cinc es correspon exactament amb l’expressió «fam i puces». Amb cinc un no arriba a fi de mes, no es pot eixir ni a la porta del carrer. Però deu és una altra cosa, posseir deu és la solució a tots els problemes. És el cim del món, és la meta al fet que qualsevol persona íntegra podria aspirar. És aquesta més completa.

No obstant això, l’horitzó de la nostra alegria s’enterboleix de sobte. La terrible fatalitat —perquè el diable troba un enorme plaer a sacsar constantment el sòl que trepitgem— s’ha presentat en forma de repugnant tragèdia: el veí té quinze. Quinze és una xifra tan resplendent i supèrbia que ha convertit els nostres roñosos deu en una insignificant cosa de no res, en poc menys que un esguerro, en una vergonyosa immundícia. Ben mirat, deu no són res. Deu és l’equivalent al més enèrgic oprobi, a la més lletja ignomínia, a la més greu humiliació. Una persona decent mai podria enorgullir-se de tindre deu, llevat que desitge erigir-se en el blanc de totes les burles. Tindre deu és provocar indefectiblement el riure dels altres. Però tindre quinze, per contra, és l’adequat, és el total. Tindre quinze és un just motiu de satisfacció, és una xifra noble sobre la qual construir una meritòria existència. Una contundent raó per a viure. El somni de qualsevol persona.

En la bancada de davant, no obstant això, en els escons de l’oposició, descobrim amb gran inquietud que alguns tenen trenta. Difícilment aconseguiríem descriure el punxant dolor amb què el nostre cor s’encongeix en patir semblant i inesperat revés. Els nostres quinze, ara ho veiem amb claredat, no són sinó escombraries. Quinze és llot, greixum pudent, les despulles podrides d’un banquet. L’autèntica felicitat de l’ésser humà, admetent que existisca una cosa així, només pot edificar-se sobre trenta. És el guarisme precís. Trenta és rigorosament el número al qual un individu que es pree pot pretendre en la vida. Tota la resta, qualsevol quantitat per davall, ho transforma a un en un pobre pelele, en un ridícul espantall. No mostrem cap objecció a sacrificar la nostra dignitat o els nostres fràgils principis per aconseguir eixa xifra. De què ens serveix la nostra honradesa si no tenim trenta. Quin valor té eixa estúpida afició pels nostres semblants si no posseïm trenta. De què serveixen l’amor o l’afecte o fins i tot la família —tan sobrevalorats i irrisoris conceptes— si no disposem d’eixa xifra. Viure sense trenta és deambular pels carrers amb la mirada extraviada i la boca oberta d’un perdedor, d’un neci. És dilapidar el temps sense un pretext, sense una raó. És el més patètic contrasentit.

A vegades, una desgràcia, una malaltia, un fortuït contratemps ens canvia el pas i ens obliga a reflexionar, i ens diem, horroritzats: quin món acolorit i esplèndid ens envoltava quan encara érem aliens i immunes a aquesta ànsia devoradora. Que feliços érem quan a penes teníem res.