Conegut és de tot el món que la vida no és senzilla, que en cada cantonada aguaita una nova traveta, un obstacle revestit d’espines, un embalum sospitós. Conegut és que es fatiga l’ànima, que a penes s’aconsegueix el final de mes, que es lluita contra el rellotge, que es carrega a coll amb la llum del dia, que ens asfixia el balanceig de les jornades vertiginoses, de les nits encegadores. Que tot és complex, que el cor es reserva una felicitat per cada tres desgràcies, que escometre la vida ens marceix lentament.

Però existeix un antídot, un ungüent, un poderós lenitiu. Per a escapar de tot aquest remolí diari de tragèdies i sofriments sempre s’entrelluca, a l’extrem del passadís, una porta entreoberta. Si es desitja franquejar el llindar, un camí sinuós i replet d’embruixament ens conduirà a l’exquisit temple de l’art. Però s’ha de desitjar. L’art és eixa cosa imprecisa i singular que arranca somriures, que commou i embraveix l’esperit, que desperta xicotets antulls ocults en el cor, antulls que créiem extingits ja. Amb l’art es pot viatjar a llocs les superfícies dels quals d’impossibles colors mai recorreríem en el món real. Es pot volar enfront d’un quadre, amb els peus pegats al paviment. Pot un suspendre’s sobre territoris màgics i deixar-se arrabassar, palpant el suau cotó dels núvols; pot un, submergit en les pàgines crepitants d’un llibre, embotir-se en la vestimenta d’un príncep o cobrir-se amb els parracs d’un vilà, si tal és el nostre capritx.

Què tindrà eixe llenç desconcertant, pintarrajeado per a alguns: una denúncia del més repugnant mal gust. Què tindrà eixa escultura aclaparadora, acariciada per bellíssims cisells per a uns altres: un clam, l’apologia d’una elevadíssima bellesa. Hi ha música d’innombrables textures que irrita la sensibilitat d’uns i transporta deliciosament a uns altres. Si es posseïra, ai, l’enginy i la gosadia d’eixe personatge de novel·la, si un aconseguira, com ell, dedicar tres belles paraules a aquella persona per la qual tantes i tantes nits hem sospirat en secret. Si un poguera, com l’anònima vilatana d’aquell vell gravat, extraviar-se entre daurats camps de ségol, sota un sol rialler i rodant de tardana primavera, alié al soroll de la ciutat, lluny de les chirriantes frontisses, del constant clàxon dels necis, de les grises rutines, de l’eixordadora hipocresia. Amb ella, amb la dona desconeguda del gravat, en virtut d’eixe misteriós encanteri que provoca l’art, fugiríem indefinidament d’aquesta realitat tan habitualment amarga, i ens apartaríem per un instant de les trompades a deshora del veí, i oblidaríem, beneïda amnèsia, les vergonyoses disputes familiars o la vergonyosa taxa d’escombraries.

L’art confecciona per a nosaltres una vida nova, un món nou i meravellós, una existència fugaç i preciosa en paratges que a penes vam tindre, si més no en la nostra infància, la capacitat d’imaginar. Una eficaç evasió, un respir, una segona oportunitat.