Què tindrà l’ésser humà en el més profund del seu fur intern, perquè somriu amb la desgràcia aliena i rebenta de ràbia amb la fortuna dels altres. Què tindrà, perquè ho fereix penosament l’alegria del seu proïsme, es desespera quan és testimoni de la seua prosperitat, i sotsobre en la penombra d’un oceà de llàgrimes. Què albergarà en eixe racó secret de les seues entranyes, quina sort de verí bullirà en les seues venes, perquè cobeja el sol que no el calfa i la lluna que no pot acariciar.

L’enveja és una de les grans malediccions, un dels pitjors estigmes que homes i dones arrosseguen durant tota la seua vida, i de la viscosa abraçada de la qual no aconsegueixen escapolir-se mai. La sentim rondar clarament per les teulades, a boca de nit, i res podem fer per evitar el seu influx. Molt al contrari, obrim de bat a bat les finestres, franquejant-li el pas. Sentim les seues trepitjades nítidament al jardí, trepitjant l’herba, percebem el suau cascavell del seu riure sinistre, i res podem fer per esquivar la seua autoritat. Molt al contrari, obrim de bat a bat les finestres del nostre cor, i li oferim un seient privilegiat al costat de la nostra consciència. El dia badalla i es desploma esgotat en les faldes de la muntanya, i apareix ella, enveja terrible, pàl·lida i ojerosa, oportuna sempre, anticipant-se al mantell d’estreles, segura del seu encant prodigiós, i ens fetilla a tots amb la seua melodia engalipadora. Irromp amb la confusió melosa de l’ocàs, en eixe instant d’ebrietat en què les persones deambulen amb malaptesa entre les temptacions, i s’aferma, i s’obri pas, i ens sedueix, i ens corromp.

Diuen de tu, enveja, que eres mil·lenària, diuen de tu que eres més antiga que el món, diuen que eres vella i que sents un odi immens, que t’enfureixes per capritx, que tens l’ànima podrida, que et diverteixes provocant gelosia, que gaudeixes amb això. Diuen que eres, de totes, la pitjor consellera. Diuen també de tu, enveja detestable, que et sents molt sola, i que inocules la teua ponzoña buscant consol en la dissort que provoques a homes i dones. En la seua amargor trobes la teua calma, el teu alleujament. Ens incites, ens enfrontes, alces murs d’aversió entre nosaltres, divideixes a les famílies, allunyes als amics, espantes els moments de feliç assossec i contamines els somnis. Arremets contra el xiquet i contra l’ancià, i destrueixes la pacífica convivència. Vaig donar, enveja, et sents molt sola?

Què tindrà l’ésser humà en el més recòndit del seu fur intern, perquè es llepa amb la fatalitat aliena i rebenta d’agonia amb l’èxit dels altres. Què ocultarà en eixe plec secret de les seues entranyes, quina classe de tósigo bullirà en el torrent de les seues venes, perquè cobeja la mar que no banya els seus peus i la brisa que no el satisfà de carícies. Què serà, què tindrem, perquè envegem, a vegades, fins al dolor que afligeix als nostres enemics.