Com a xiquets asseguts en cercle al voltant d’un foc, somrient amb innocència als centellejos canviants i vermellosos de les flames. Com a criatures que uneixen les mans en divertit rotle, que s’agiten en un ball impetuós, baix amable lluna acariciadora de platejats sospirs. Com a tendres xiquets esvalotats al costat de l’infatigable trencament d’unes ones, en idíl·lica platja, en idíl·lic estiu de joventut passatgera, de joventut cristal·lina i fugaç, com la mateixa vida. Així, com eixos xiquets càndids, com eixos xiquets manipulables, com eixes criatures ingènues i emmotlables que tot estan disposades a creure, que tot desitgen creure, que converteixen alegrement qualsevol fantasia en dogma. Així aquesta societat de hui, així aquestes legions d’ignorants hui.

Quan ha necessitat un xiquet contrastar la veracitat d’un conte? Quan ha perseguit un xiquet els arguments fidedignes que sostenen una rondalla, quan ha tractat de desemmascarar els falsos pilars en què es recolza una divertida narració? Mai, perquè és contrari a la seua naturalesa. Quan l’ignorant, doncs, ha posat en dubte una perversa fal·làcia? Quan ha sospesat el trompellot l’autenticitat d’una injúria, si tal injúria ofén per ventura al seu enemic declarat? Mai, perquè és contrari a la seua naturalesa. Les consignes, proclamades en alta veu des dels sagrats púlpits polítics, s’avorreixen amb singular enuig si són contràries al desig particular, i s’aplaudeixen amb vibrant entusiasme si són favorables al gelós interés del proïsme. Però en cap cas s’esmicola el raonament, en cap cas es qüestionen els motius. No existint intel·lecte, no havent-hi clepsa que exercitar, l’acomodament o la repugnància de la consigna s’ajusta exclusivament a la butxaca o al cec capritx ideològic. No havent-hi capacitat de reflexió o de sa discerniment —ai, l’individu en la seua vella caverna, cobert amb tapalls—, la voluntat pèrfida i innoble d’un espavilat, d’un oportunista sense escrúpols, s’imposa sobre la massa, sobre el ramat.

Hui podria esquinçar-se el cel blau de sobte amb infernal rugit i brollar un puny d’acer descomunal d’entre els núvols, i esclafar eixe puny tres quartes parts de la península d’una sola porrada. Doncs bé, bastaria que un brivall aprofitat, degudament legitimat per les urnes, s’enfilara a una estrada i s’esgargamellara assenyalant al seu rival polític com a causant del desastre bíblic, perquè la seua cort d’adoradors repetira a l’uníson, colpejant-se el pit amb les convenients llàgrimes del paroxisme, en febril i escandalosa catarsi, els mateixos arguments acusadors. Podria abandonar Mercuri la seua òrbita i enfilar el nostre planeta amenaçadorament, amb risc imminent de zambombazo, que qualsevol ridícul creador de contingut —professió en auge, equivalent a la de registrador de la propietat de fa tres dècades—, repantigado en la seua cadira gaming de colorines, ens convenceria eloqüentment que la culpa del descarrilament orbital la té el comunisme, i molt concretament el de Engels.

Com a xiquets asseguts en cercle al voltant d’una foguera, somrient amb innocència als reflexos canviants i rogencs de les llengües ballarines de foc. Així aquesta societat manipulable de hui, així aquestes legions d’ignorants hui.