En les llars, en aquestes dates en què agonitza l’any, en què renaix amb dolors de part l’esperança, hi ha un dens corrent d’abraçades sinceres, d’estretes fermes de mans, sense doble volta, sense entrelíneas. Hi ha en l’aire com un núvol de serenitat, de bona ona, de bona cosa. Acudits d’orella en orella, de saló en saló. S’abonen rondes generoses en les barres de bar amb bons motius i, particularment, sense cap motiu. S’escampa abruptament el desig veritable de compartir anècdotes, de descriure viatges recents, d’esmicolar els detalls d’aventures passades, de desgranar comptes d’enamoriscaments palpitants. Ah, la tia Remedios, que elegant, que graciosament embotida se’ns precipita en el seu vestit blau.

Es beu, però poquet, el just per a brindar i desitjar un pròsper any esdevenidor. Per a brindar i prometre’s mútuament alegries i èxits: i si el teu projecte no funciona, si la cosa no marxa, si l’expectativa es torça, ací tens al teu oncle Mariano, que ell et presta forces i pressupostos. A cor què vols. Correguem un vel gruixut i opac sobre els fracassos d’enguany que ja llangueix. Es beu, però amb moderació, sense alçar la veu. Sense escarafalls de borratxo, sense tons enronquits de perdedor, de famolenc, de miserable que lamenta les seues set vides frustrades. Reunits ordenadament entorn d’una càlida taula familiar, a l’amor d’una atmosfera honesta, sota la volta de vells i afectuosos records. Es mengen dolços, però poquets, com per distracció, quasi sense voler, per no tindre una descortesia.

Un temblorcillo d’emoció s’instal·la entre els xicotets, tirant tendres arrels en els seus cors. La il·lusió del regal embolicat en paper destellante planeja sobre els seus capitostos com un trèmul aeroplà de cartó, com a papallona vacil·lant de seda oriental. «Enguany no m’he portat convenientment, he faltat a la meua responsabilitat com a fill, he apesarat en gran manera als meus progenitors. Tal vegada, ai de mi, no mereix l’anhelat premi nadalenc», diu Íker, que acaba de complir tres anys. En eixa mesita redona i infantil on es reuneixen les criatures, tots assenteixen en silenci i aproven la seua noble confessió. I després continuen jugant sense armar rebombori, en moderada gaubança, per torns: ara parles tu, ara parle jo. riuen, celebren la vida, admiren la joventut lluenta en què sobrenadan, però poquet, sense fer fallida la calma. Voletegen bulliciosamente en el seu estany sagrat d’innocència, però poquet, sense torbar la nit dels majors.

Quina bella ficció. Quina entranyable faula. Quin arravatament d’impossible fantasia aquesta realitat alternativa. Totes les boles de l’arbre en el seu lloc. Ni una copa trencada. Ni un charquito de vi en la taula. Ni cadàvers de burilles secretes al costat de l’excusat. Ni un retrat de comunió bolcat. Es llança una serpentina discretament, brolla una afectuosa exclamació, un tímid aplaudiment apunta, i de seguida s’arreplega la tira azulona de paper rullat i es col·loca de nou en la seua capseta. Ah, els ambients nadalencs. Ah, les bones festes.