És un regal dels déus. Glòria beneïda. Poques dolçors podrien afegir-se a aquest fenomen prodigiós, commovedor, sense parangó possible: el d’engendrar a una criatura. S’han vessat ja totes les mels sobre primoroses pàgines de paper estucat, amb deliciosa i amorosa tinta maternal. Un fill és una pinzellada de tendre vernís en el cor, el més bell bàlsam contra les tribulacions de l’existència humana.

Ara bé, ací venim a calcigar la catifa, a trencar el motle, a crispar les convencions. En aquests divins assumptes de la fecundació, no és or tot el que rellueix. Per no ser, no és ni recurrent oripell, ni destellante llanda de relumbrón. Si ens cenyim exclusivament a aquesta època vertiginosa i espinosa, forçós és reconéixer que aventurar-se en la creació d’un plançó —i parlem d’un només, que ja estremeix— no és cosa precisament com per a prendre a la lleugera. Determinació semblant no té període de prova, ni termini prudent de desistiment. No hi ha devolució. Un fill és, com sol dir-se, per a tota la vida, i aquesta asseveració irrebatible, murmurada a cau d’orella en els passadissos de l’hospital, cerquita del paritori, provoca un sudorcillo en el clatell, un alçament en el cogote de pelillos tesos com escarpias, un lleuger calfred en els renyons. Com arriscar-se a tindre un fill, valenta gesta, quan un no pot ni pagar els terminis de la furgoneta.

Abraçar la paternitat als vint anys és una preciosa tragèdia grega. Ni tan sols podria arribar a considerar-se un acudit, de tan dramàtic com resulta el colp. Al nounat, pràcticament, se li estan col·locant els bolquers del pare. No hi ha cap percepció d’estirp, ni versemblant criança. No hi ha pressupost ni afecte, sinó terrible commoció. Als trenta anys, un xiquet és una nosa, un enfarfec de aúpa. És encara una època de batibull i discoteca i, al mateix temps, un estimulant i incipient apunte a la vida social madura: sopars, xarrades profundes a la llum dels ciris, ideologies noves i filosofia d’alta volada, viatges exòtics, redescobriment sexual… On vas amb el xiquet, carregat de biberons i de berridos. Als quaranta, una criatura arriba amb els campanazos de l’últim avís. O et puges al tren o t’arrossega la marea. I de sobte cau en el compte que encara quedava joventut, que encara restava una miqueta d’eixa egoista infantilidad que ens resistim a perdre: quin inconvenient, quina incomoditat caminar a punyades amb el monstre de l’última pantalla del videojoc mentre el xiquet, de quatre grapes, amb el bolquer sense canviar, s’embulla perillosament entre els cables de l’ordinador. I la seua mare, absorta en la pantallita del telèfon, despatarrada en el sofà, amb els tatuatges sense assecar, enverinada amb els bailecitos i les sessions de ioga a distància.

Com a persona coherent, d’individu pragmàtic, el raonable no és parir, no és engendrar amb dolors bíblics, mossegant els plecs d’un llençol, sinó adoptar a un plançó de vint-i-cinc anys, ben semblant i cobrant el salari mínim interprofessional. D’una mateixa escopetada, s’aplaca eixe desig ardent de ser papàs, noble sentiment, i s’esquiva el llarg i negre infern de la criança: «Té vosté contracte indefinit?» «Sí, senyora.» «Als meus braços, fill meu. Benvingut a casa.» «Mare!»