L’Oficina Nacional de Prospectiva i Estratègia és una Direcció General de la Presidència del Govern d’Espanya que s’encarrega d’analitzar els reptes i oportunitats que portaran les pròximes dècades i d’ajudar el país a preparar-se per a ells i que per les circumstàncies electorals no sabem si tindrà data de caducitat.

No pretenen endevinar el futur, sinó entendre-ho millor, mitjançant l’anàlisi de l’evidència empírica i l’estudi de megatendències com el canvi climàtic, la digitalització o l’envelliment demogràfic.

Entre les primeres conclusions l’enemic a batre és el curtterminisme perquè s’ha convertit en un dels grans problemes del nostre temps. En les últimes dècades, l’acceleració del canvi tecnològic, la globalització, la digitalització del debat públic i diversos canvis institucionals han fet que els horitzons polítics dels països occidentals s’hagen retallat dràsticament. Les institucions de hui s’enfronten a canvis amb major freqüència que mai; han de gestionar processos socials, econòmics i tecnològics cada vegada més ràpids; i breguen amb un flux de notícies frenètic en el qual “l’actualitat” a penes dura unes hores i els esdeveniments rares vegades s’analitzen amb la profunditat i l’assossec necessaris.

Si l’informe Espanya 2050 oferia un marc de llarg termini sobre els grans desafiaments estructurals del país, Vides Futures complementa eixa mirada acostant-se a les trajectòries personals, les relacions socials i la vida quotidiana dels qui residiran a Espanya a mitjan segle, amb especial atenció a la generació alpha. Prenent com a referència als qui van nàixer entorn de 2018, en 2050 aquesta cohort tindrà aproximadament 32 anys i estarà entrant en etapes clau del cicle de vida, com la consolidació laboral o la formació d’una llar. Els seus progenitors pertanyen en la seua majoria a la generació millennial, nascuda durant la dècada de 1980, mentre que les seues àvies i avis formen part de la generació del baby boom, nascuda al començament dels anys seixanta. Aquest encreuament permet observar com les transformacions socials, econòmiques i tecnològiques afecten de manera distinta a cada generació i condicionen les seues trajectòries vitals, oferint una base especialment informativa per a adaptar els marcs d’estratègia i polítiques públiques als reptes i oportunitats de l’Espanya de mitjan segle.

Les projeccions arreplegades en aquest informe no han d’interpretar-se com a prediccions tancades ni com a trajectòries inevitables, sinó com a escenaris plausibles construïts a partir de tendències consolidades observades en les últimes dècades, l’experiència comparada internacional i l’anàlisi d’experts científics especialitzats. La seua participació ha permés enriquir i matisar els diferents escenaris plantejats. No obstant això, l’evolució de les dinàmiques analitzades dependrà en gran manera de decisions col·lectives, innovacions tecnològiques, canvis culturals i de les polítiques públiques que s’adopten en els pròxims anys. Per això, l’objectiu d’aquest exercici no és pronosticar la vida quotidiana en 2050, sinó identificar transformacions profundes que permeten anticipar l’acció pública des del present.

Famílies més diverses. En 2050, la família continuarà sent un eix vertebrador de la vida social, però tendirà a adoptar formes d’organització i convivència cada vegada més diverses. Si es prolonguen les tendències observades en les últimes dècades, l’edat mitjana a la primera maternitat serà de 32 anys, però s’afermarà el major pes relatiu dels naixements de dones majors de 40 enfront dels de mares menors de 25, mentre que el matrimoni tendirà a ser menys freqüent.

Habitar per a conviure. Els habitatges i els barris es veuran travessats per canvis demogràfics i socials amplis. Les llars tendiran a ser més xicotets i diversos, amb major rotació residencial i una major freqüència de persones que viuen soles, grups de joves que comparteixen habitatge, famílies de diferents orígens i diverses formes de vinculació més enllà de les parelles de fet o casades. És possible que els habitatges evolucionen cap a disposicions més flexibles, capaces d’adaptar-se a les noves formes de convivència i que combinen espais compartits amb zones de major autonomia personal. Al mateix temps, avançar en la rehabilitació energètica del parc residencial serà clau per a adaptar-se al canvi climàtic i per a evitar noves desigualtats en les condicions d’habitabilitat.

Escoles que es transformen. Amb una continuïtat de l’augment del suport públic, el sistema educatiu podrà continuar avançant cap a una major atenció al benestar de l’alumnat, l’aprenentatge actiu i el desenvolupament de competències com la creativitat, la comunicació o el treball en equip.

L’accés a l’educació primerenca podrà continuar ampliant-se fins a acostar-se als nivells d’escolarització aconseguits en alguns països europeus amb major cobertura, com Suècia, Noruega o Dinamarca. En paral·lel, la tecnologia digital contribuirà a personalitzar l’aprenentatge i donar suport a la labor docent, encara que el seu ús haurà de gestionar-se acuradament per a evitar riscos associats a la hiperconexión i la sobreestimulación.

En continuïtat amb la tendència actual, el sistema educatiu haurà d’adaptar-se a aules més diverses i a una major pluralitat social i cultural. La millora de les condicions del professorat, la inversió en infraestructures i l’accés equitatiu a activitats educatives fora de l’horari escolar seran factors clau per a continuar reduint els riscos de segregació educativa i afavorir que tots els estudiants puguen desenvolupar el seu potencial.

Treballar per a viure. Les trajectòries laborals tendiran a ser més flexibles i menys lineals, difuminant-se les fronteres tradicionals entre educació, ocupació i jubilació, amb una possible reducció de la jornada laboral, major presència del teletreball i una creixent necessitat de formació contínua per a adaptar-se a un entorn tecnològic en ràpida transformació. Al mateix temps, existiran importants reptes per a la igualtat en l’accés a aquestes oportunitats. Al llarg de les dues pròximes dècades, el desenvolupament gradual de polítiques públiques serà clau per a evitar que les millores en ocupació i conciliació es repartisquen de manera desigual entre professionals de diferents sectors i nivells de qualificació, i l’automatització podria ampliar les diferències entre treballadors segons la seua capacitat d’adaptació tecnològica. En aquest context, la formació al llarg de la vida, la millora de les condicions laborals i l’adaptació de les empreses a equips cada vegada més diversos seran claus per a continuar avançant cap a un mercat laboral més inclusiu.

Oci en la xarxa i a la carta. En les pròximes dècades, l’oci continuarà augmentant la seua importància en la vida quotidiana. L’avanç cap a noves formes d’organització del temps de treball, avanços tecnològics i una major conciliació corresponsable podrien ampliar el temps lliure disponible. Una part d’eixe temps es desenvoluparà previsiblement en entorns digitals cada vegada més personalitzats. Els algorismes, les plataformes de streaming i els sistemes de recomanació continuaran configurant experiències d’oci cada vegada més individualitzades i adaptades als hàbits de cada persona.

Aquesta transformació podria intensificar l’exposició a estímuls digitals, difuminar les fronteres entre oci i productivitat i generar noves tensions relacionades amb l’atenció, el descans o la salut mental. En aquest context, les experiències analògiques basades en la desconnexió, la interacció social i l’atenció sostinguda podrien adquirir major valor. L’acció educativa, comunitària i institucional serà central per a evitar que l’accés a aquesta mena d’oci depenga del codi postal o dels recursos socials, culturals i econòmics de cada persona.

Xarxes afectives diverses i digitals. Les xarxes afectives tendiran a ser més diverses, extenses i geogràficament disperses. La reducció de la grandària de les famílies i la seua diversificació, la major mobilitat geogràfica i el pes creixent de la comunicació digital permetran que moltes relacions es mantinguen a distància i a través de múltiples canals tecnològics. Vincles com l’amistat, les comunitats d’afinitat o les “famílies triades” podrien guanyar importància en la vida quotidiana.

Aquesta transformació no implicarà necessàriament una pèrdua de vincles, però sí canvis en la manera de mantindre’ls. La hiperconectividad digital podria anar acompanyada de majors riscos de soledat no desitjada i de noves desigualtats en la capacitat de cuidar i mantindre relacions pròximes, mentre que la qualitat de les xarxes afectives dependrà, en bona part, del temps disponible, dels recursos socials, culturals i econòmics, i de l’existència d’espais quotidians de trobada en barris, centres educatius, llocs de treball i comunitats locals.

Moure’s sense perdre el temps. El temps “útil” tendirà a guanyar pes com el criteri central de la mobilitat. Cobraran especial rellevància aquelles formes de desplaçament que permeten aprofitar els trajectes per a treballar, descansar, fer exercici o socialitzar, i la salut associada a cada alternativa influirà cada vegada més en les decisions de transport d’una part de la població. En aquest context, el cotxe privat podria perdre part de la seua centralitat cultural, encara que continuarà sent necessari en determinats territoris, especialment en zones rurals o de baixa densitat.

La cerca d’una mobilitat més eficient, orientada a reduir temps morts, evitar desplaçaments innecessaris i aprofitar millor cada trajecte, serà possible gràcies a l’expansió del teletreball, la mobilitat compartida, els sistemes multimodals i les millores en el transport públic. A més, en 2050 és probable que coexistisquen estils de vida hipermòbils amb uns altres més ancorats en l’entorn digital, juntament amb moltes persones que alternen totes dues formes de mobilitat. La capacitat d’accedir a les formes de transport preferides dependrà, no obstant això, del territori i dels recursos disponibles, la qual cosa podria accentuar algunes desigualtats territorials.

Canvis a l’hora de menjar. Els canvis en els hàbits alimentaris aniran de bracet de l’evolució en l’organització del temps i la innovació tecnològica. Els ritmes laborals i familiars més flexibles apunten a una menor sincronia dels menjars, mentre que la frontera entre menjar dins o fora de la llar serà cada vegada menys nítida. Al mateix temps, cal esperar un major interés per ampliar la varietat de la dieta, amb una major presència de proteïnes vegetals que complementarien el consum habitual de carn i peix.

No obstant això, l’adopció d’aquests canvis dependrà en gran manera del preu dels aliments, de l’accés a productes frescos i de les condicions socioeconòmiques de les llars. La innovació alimentària, des de la nutrició personalitzada fins a noves formes de producció proteica, ampliarà les opcions disponibles, mentre que tecnologies domèstiques i nous serveis digitals facilitaran noves maneres d’organitzar els menjars. En aquest context, la qualitat de la dieta podria accentuar-se com a factor de desigualtat social en grups amb poca disponibilitat de temps o pocs recursos socials, culturals i econòmics.

Viure més i viure millor. En 2050, la població espanyola viurà previsiblement més anys, però la qualitat d’eixa longevitat dependrà de factors que hui estan en plena transformació. Els hàbits de vida estan canviant el mapa de riscos: el tabac i l’alcohol perden pes, mentre l’obesitat avança de forma sostinguda i es concentra especialment en els sectors més vulnerables. També guanyaran pes en l’agenda sanitària altres desafiaments, com la salut mental, especialment entre les generacions joves; l’augment de les al·lèrgies; l’expansió de malalties transmeses per vectors afavorida pel canvi climàtic; i la resistència als antimicrobians.

En paral·lel, els avanços mèdics i tecnològics obriran noves possibilitats. La intel·ligència artificial (IA), la seqüenciació genòmica o les teràpies cel·lulars podrien transformar el diagnòstic i el tractament de moltes malalties. L’interrogant no serà tant si aquests avanços arribaran, sinó si ho faran en condicions que permeten que els seus beneficis aconseguisquen per igual a tota la població.

Cures compartides. En les pròximes dècades, creixerà gradualment la demanda de cures de llarga duració a causa de l’augment de l’esperança de vida i de l’envelliment demogràfic. La reducció de la grandària de les famílies, la major participació laboral de les dones i la creixent distància entre generacions transformaran els modes tradicionals de cura, la qual cosa obligarà a concebre les cures com un ecosistema en el qual participen famílies, serveis públics, professionals i xarxes de suport.

Un dels principals desafiaments serà garantir que l’accés a les cures no depenga del nivell de renda ni del territori de residència. Això exigirà continuar la senda d’ampliació i modernització del sistema públic, la millora de les condicions laborals del sector i el reforç dels serveis d’atenció domiciliària. Les noves tecnologies podran donar suport a la cura i afavorir l’autonomia de les persones majors, però difícilment substituiran la dimensió relacional i humana que continuarà sent essencial per al benestar en una societat cada vegada més longeva.

Al final d’aquest informe s’afig un capítol que connecta la prospectiva amb el disseny d’estratègies sectorials que poden acompanyar la resposta gradual a aquestes transformacions d’ací a mitjan segle. Aquestes recomanacions complementen la resta de propostes ja identificades en els informes anteriors d’Espanya 2050, Resilient EU 2030, Hispània 2030 i Espanya davant el repte migratori.

Vídeo presentació Vides futures: un dia en 2050