Rar és el dia en què un problemilla no es despenja inoportunament del primer núvol que creua el blau primaveral. Es comença el dia amb un somriure i el somriure es torça just després de la segona magdalena. No hi ha temps ni per a acabar el café. Tot és un obstacle, un drama, una traveta, es viu a trompades, a sobresalts. El trànsit és gloriosament insuportable. Ens han cobrat per error dues vegades la mateixa compra en el supermercat. Al xiquet se li està bellugant una dent i li fa mal, i protesta, i dona puntades en el seient. Per molt que dones puntades de peu no se’t passarà el dolor. Més protestes, més puntades, més tragèdia. Se’ns vessa el vi en la cadira de fals vellut. Busquem en la xarxa solucions màgiques contra les taques, però no hi ha xarxa, no hi ha internet. Pose’s en contacte amb el seu proveïdor de telefonia. Comunica. Tots els nostres agents estan ocupats.

Una motita de llum, un puntet brillant, com un minúscul robí excel·lint entre la massa, destacant bellament entre la multitud suosa i apinyada. Un individu de rostre amable, de semblant pacient, conciliador, de mansa i efusiu somriure. Una persona que emana calidesa, que camina espentant el rellotge amb calculada dolçor. És l’agulla en el paller, l’ovelleta blanca balancejant-se suaument en la superfície estarrufada d’eixe oceà estrident d’ovelles negres. És l’individu de la bona cara, el que combat filosòficament el mal temps amb el seu pacífic somriure.

Existeix un poderós corrent comercial que inunda sorollosament el mercat, que atipa els prestatges de la botiga en línia de tassetes de te amb frase encoratjadora. Samarretes, coixins, cobertores, làmines, llenços verticals de paret, roba interior, ciris decoratius en tanatoris, adhesius per a la moto, gorres, fundes de telèfon… El text motivacional com a dosi diària de droga apòcrifa, com a suposat antídot contra el dolor. Són els manaments moderns, tenyits de ridícula saviesa, el dogma que abraça el neci cegament, ansiosament, doctrines amb llums de neó en la vertiginosa era contemporània. Vertiginosa i buida, completament buida. Però tota aquesta mercaderia xarona motivacional res pot contra l’individu de la bona cara. Arriba tard. La motita de llum en la selva grotesca, aquesta persona plàcida que capeja el temporal amb el seu seré aplom, amb el seu aire distés, amb la seua bona lluna, s’eleva sense dificultat per damunt d’aquests torrents de filosofia de butxaca, buida com a figureta de cartó. Aquesta rara avis de la bona cara s’esvara graciosament sobre la multitud enfervorida, ignorant el seu baluern, eludint amb magnífica habilitat, quasi amb una certa indiferència, la dramàtica cridòria, l’obstinació tossuda del ramat per convertir fins a la menor dificultat en una apoteòsica tragèdia grega, convenientment personal.

Ai, eixa cosa de posar bona cara, eixe vell remei, eixe prendre’s la vida amb intel·ligència. Eixe respirar una miqueta i subjectar amb fermesa el lament. Eixe savi recurs de mudar llàgrimes de tristesa en bellíssimes llàgrimes d’alegria.