A un costat i a un altre, torrents de persones desconegudes, rius d’aigües crescudes, de societats crescudes, crespades, multituds formant remolins de copiosa espuma al nostre voltant. El soroll, el caos, la incertesa més severa. Multituds formant remolins d’abundant confusió al nostre voltant. Cridòria, riallades, laments prenyats de teatralitat. Resulta complicat moure’s en relativa llibertat, avançar tímidament un pas i no entropessar amb un vianant precipitat, que, com nosaltres, ansiós com nosaltres, malda per la cerca d’un racó espaiós i solitari, un huequecito calmós, un paradís mut, una illa excel·lent i pacífica, minúscula, un monticle allunyat de la marea, a resguard del baluern, enclavament privilegiat en què abraçar-se als seus propis pensaments, a les seues íntimes reflexions, a eixe discerniment introspectiu tan necessari, tan valuós, que ens ajuda a identificar-nos com a éssers humans racionals.

Ocorre habitualment, és rutina quotidiana, que obrim la puertecita del microones i colpegem en les costelles al veí. Perdone vosté l’atropellament. A violentes espentes ens obrim pas per a aconseguir la cullereta del café, que descansa desmaiada al costat de l’aigüera. A esquerra i dreta, multituds de rostres compungits, d’esquerps posats. A esquerra i dreta, densos núvols d’individus arracimados. Transeünts anònims de mirades vidrioses que entren i ixen amb aspra indiferència del nostre dormitori, del nostre bany, del nostre cor. Disculpe vosté que calcigue sense cap objecció les mullidas catifes de la seua fràgil dignitat. Les febles agulles del rellotge, amb el seu compàs incessant, apesarat i decadent, amb el seu implacable recompte de les hores, a penes aconsegueixen acomodar-se al tràfec asfixiant d’aquestes multituds que ens envolten. A esquerra i dreta, a dalt i a baix, amuntegaments insalubres de població. La humanitat convertida en pululantes i sinistres formiguejos, en un ronque eixordador de permanent activitat. La humanitat més extravagant transformada en trist anhel impacient, en bogeria, en frivolitat, en inconsolable desconsol.

Formem llargues cues per a tramitar documents, per a comprar aliments —perquè d’algun mode caldrà denominar-los—, per a ser atesos fugaçment pel metge, per a ser estripats en un quiròfan. Cues per a endinsar-se en els llocs d’oci —cap cua enfront de les portes de la biblioteca—. Gruixudes cues per a embotir-nos en un autobús, per a abordar avions plens de gom a gom, per a empresonar-nos en trens xacrosos. Cues inhumanes per a xipollejar humanament amb peus cansats en l’aigua tèbia que llangueix mansament en la riba d’una platja: el meu regne per un centímetre quadrat d’arena. El meu regne sencer, i fins a la meua sang perillosament ensucrada, per una burbujita d’oxigen. Interminables i inamovibles cues per a accedir a un ruïnós habitatge de preu miserablement unflat.

Insofribles cues, en fi, per a acariciar el blau d’un cel amable, d’un cel de núvols algodonosas i amables. Cues inacabables, sinuoses, quilomètriques, fins per a transitar els esglaons que ens condueixen a l’amor dubtós d’un ser idealitzat i volgut. A esquerra i dreta, a dalt i a baix, multituds