Línia prima, línia serpentejant en tinta blava indeleble, traçada a vegades amb sang, a vegades amb el tall d’una espasa. Línia prima en el vell pergamí de les nacions, que deixa al seu pas, en el seu dibuix violent, obertures estripades en l’arena blanca. La frontera és eixe cordó de polsós guix dividint la carn magra i antiga d’un territori. L’habilitat cartogràfica i obscena de separar el gra de la zitzània, amb línies vessades minuciosament sobre el paper nu.

D’un costat d’eixe traç negre i capritxosament sinuós, un món; de l’altre costat, una regió misteriosa, desconeguda, i com a regió desconeguda, amenaçadora. D’un costat el nostre món, el món palpable, la nostra cultura satisfactòria, els nostres costums, la nostra peresa sobrealimentada. La nostra obstinació a perseverar, a conservar intactes i idolatrats els vicis, les asfixiades virtuts. A mantindre la ceguesa, el noble menyspreu, el rovell indiferent, severa obstinació el nostre a sostindre religiosament l’aprensió religiosa. De l’altre costat, el mal, el pecat, l’heretgia, l’hàbit erroni, la vida mal entesa, la relliscada, la bogeria. De l’altre costat, del costat desconegut, font inesgotable d’escrúpol i recel, brollador de constants perills. D’un costat de la frontera, l’ésser humà bo, la llum, la divina Providència. De l’altre, el diable, la foscor, el roig infern, l’home dolent.

Creiem amb obstinació ser dignes habitants, abracem la moral que ens convé, que més reconforta, i reverenciem les costures d’eixe mapa erigit en robusta identitat. De genolls, clavat el cor en la terra, sembrada l’ànima en la pols. Llàgrimes fanàtiques que beneeixen el pa en dies de festa. Famílies amputades a un costat i a un altre d’un mapa seccionat pel tall mortal d’una frontera. Plors bons i plors dolents. Dolor sincer i dolor postís. L’autèntica i honesta veritat a un costat, el costum de dir mentides a l’altre. Ens creem dignes habitants, encaixem la mà degudament polida del nostre veí, que, com nosaltres, es cuida molt de traspassar la barrera: és un dels nostres, un dels bons. Més enllà, a l’altre costat, en eixe paisatge borrós de borrosa topografia, agitant-se monstruosa entre les ombres, entre les males herbes, la serp.

Línia prima la frontera, línia serpentejant en inesborrable tinta blava la frontera, traçada a vegades amb sang igualment blava, a vegades amb l’arravatament salvatge d’una espasa, que obri solcs profunds en la roca, solcs que són clivelles que gemeguen, que són ferides per on sagna a terribles borbotones la humanitat sencera. La frontera és eixe rastre groller de blanc guix dividint la carn d’un territori germà. A aquest costat els meus, a aquell costat els meus enemics. A aquest costat el meu món ignorant, la meua malaptesa, el meu profund desconeixement, la meua tossuderia. A aquell costat, un univers menyspreable i sinistre que em negue a comprendre, que no tolere.