Com molts lectors d’aquest digital cultural saben, Santiago Abascal i els militants de VOX no són sant de la meua devoció. Però tampoc m’agrada Broncano, no sols perquè no m’atrauen els programes humorístics de la televisió pàtria en els quals campa la vulgaritat i no la intel·ligència del “castigat ridendo habites” , sinó perquè la seua trajectòria és almenys discutible. Recorden el que va passar amb el seu acudit sobre una xiqueta paraguaiana.

Vaig visionar aquest episodi en el qual l’humorista va entrevistar el líder de la formació ultraderechsita i el meu neguit va ser encara major. No solament per la inaudita concessió de Broncano en posar-li catifa roja en forma de públic assistent sinó per la insensatesa de proposar-li una entrevista “seriosa”, en circumstàncies que ell no és un periodista “seriós” ni té formació especialitzada (és publicista i informàtic). La mateixa sensació de desgrat em produeixen altres personatges de la pantalla de televisió com Mejide (un altre publicista ), que de crític de pinxo de concursos de varietats ha passat a l’intrusisme professional en un programa d’humorisme chusco. Els casos d’intrusisme a la nostra estomacada professió són múltiples i seria molt esgotador ressenyar-los ací i tampoc ve al cas. El seriós de l’assumpte és que Broncano s’ha ficat en un bon embolic, no sabem si en eixa decisió de seleccionar el públic va haver-hi alguna ingerència. En eixa mateixa entrevista a Abascal va deixar clar que no les accepta en el seu programa. Ho creurem i a pensar que, com va fer posteriorment en el seu “mea culpa” davant els micròfons dels seus companys i l’episodi següent (abans de l’entrada d’Ada Colau) només va ser una mala idea seua més que una imposició del líder de VOX.

El llenguatge utilitzat per Broncano va ser bast, per moments. L’expressió “no vas tindre ous” estava clarament fora de lloc i Abascal va pegar un grunyit en el sofà per a de pot ràpid soltar-li un zasca que ho va deixar tes i quequejant. Em fa l’efecte que el còmic no sabia molt bé a qui s’enfrontava, perquè Abascal, ens agrade o no, és un polític vell i un púgil fajador amb un derechazo potent. No obstant això, en l’entrevista es va mostrar seré, quasi conciliador . I fins a les amenaces vetlades (la “caixa” de regal per a arreplegar les andròmines del programa o la “sort” que necessitarà Broncano quan arribe amb “el llançaflames”) van ser acompanyades d’una meliflua somriure.

Tampoc ve al cas analitzar les respostes del líder ultra a les atarantadas i confuses preguntes d’un presentador que com va dir un dels seus col·laboradors amb una broma molt oportuna “semblava el convidat”. Sabem de sobres quin és el discurs de VOX, i com el seu argumentari és el mateix d’altres tants partits o agrupacions ultradretanes d’un món controlat per la ideologia trumpista.

Sabem què pensen en l’Argentina, a Colòmbia, a Xile, a França, Itàlia o Israel. No feia falta que ens ho refregaren als ulls en la televisió pública, perquè per a això estan els debats electorals i la professió periodística especialitzada, que sí que compta amb informació per a rebatre faules i repreguntar adequadament amb les regles deontològiques necessàries i justes per a plantejar qualsevol entrevista seriosa de veritat. Així s’evita el totum revolutum indigest que vam veure en aquest assumpte que, a més, continua portant cua encara que els adeptes i addictes a l’humorista del bombo i els gossets de peluix ja l’hauran perdonat, el mateix que uns certs periodistes de la mateixa casa amb un mal entés corporativisme. Perquè combatre l’intrusisme sembla que no és assumpte que preocupe massa sinó defensar al que està en la mateixa trinxera encara que dispare amb munició defectuosa o de salva.