Quan ens enfrontem a un conflicte solem reaccionar de la mateixa manera: el nostre cos es tiba, ens posem a la defensiva i la por d’equivocar-nos ens paralitza o ens fa reaccionar des de l’ego. T’ha passat?

A mi sí. I fa anys em va sorgir aquesta pregunta: com podríem aconseguir que la tensió deixe de ser la protagonista i passe a tindre-la la curiositat? I em vaig posar a respondre-la quasi de manera obsessiva.

Vaig voler dissenyar un cercle de seguretat, un laboratori on assajar la realitat sense risc. Per a poder emmarcar el problema dins d’una dinàmica amb regles clares i objectius compartits. D’aquesta manera, el suposat «fracàs» deixa de ser una tragèdia i es converteix en informació. Amb aquesta informació, si l’estratègia no funciona, ajustem els processos i ho tornem a intentar.

I ací vaig aprendre aquestes claus:

  • Les normes no són imposicions rígides, sinó acords que podem redissenyar junts/as si deixen de ser útils.
  • Les persones no són espectadors passius que reben ordres, sinó agents actius que experimenten, co-creen i prenen decisions.
  • L’error no es penalitza, forma part del bucle natural d’aprenentatge.

Els equips més innovadors i saludables hui dia no sorgeixen a partir de manuals estàtics, si no de sistemes vius i emmotlables. Entorns on abelleix «tocar els botons», participar i aportar, perquè el propi sistema està dissenyat per a escoltar-te i reaccionar als teus moviments.

I aquesta és exactament la filosofia darrere de Ciudad de la Sombra.

Per exemple, quan un equip s’asseu a interactuar amb el dispositiu Girafes i Xacals, no està simplement aprenent teoria sobre comunicació assertiva; està entrant en un escenari on l’empatia i l’escolta activa es converteixen en l’única estratègia viable per a avançar. Estan assajant, en un entorn segur, les converses difícils que hauran de sostindre demà.