En el seu discurs d’ingrés com a Acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana, el patró de la Fundació Cultural Miguel Hernández i del Patronat historicoartístic de la Ciutat d’Orihuela Juan José Sánchez Balaguer, va afirmar: “No puc desaprofitar aquesta ocasió per a demanar-los comprensió i connivència en el somni de la conversió del centre històric d’Oriola en Districte Cultural de la Comunitat Valenciana mitjançant la posada en marxa d’un Campus Creatiu. Es tractaria de desenvolupar un ecosistema que conjugue continent i contingut en el centre històric; que respire i inspire a l’art, a la cultura i a l’emprenedoria en indústries creatives per a transformar social, cultural i econòmicament la ciutat”.

En aquest sentit, va advocar per “Impulsar una àrea reconeguda on es concentren instal·lacions i programes culturals que servisquen com a pol d’atracció i motor de transformació econòmica i social, promovent la col·laboració, la innovació i la revitalització d’un sector urbà degradat. Activar una eina que secunde amb decisió el desenvolupament econòmic, impulse un major sentit de pertinença i aprofundisca en la capacitat de la cultura local. En definitiva, construir un ecosistema que –a més de conservar el que valga la pena- enfortisca l’economia mitjançant indústries culturals que potencien la identitat local, regeneren espais deteriorats o en desús, i els convertisquen en punts vibrants d’activitat que al mateix temps servisquen d’atractiu turístic”.

Juan José Sánchez va afirmar que tradició i creació són plenament compatibles, com ho són història i avenir, per la qual cosa “no podem quedar-nos ancorats en el gaudi de les glòries passades”, i es va mostrar defensor de “la cultura viva, és a dir de l’Economia de la Cultura que actua com a motor de desenvolupament, generant ocupació, riquesa i cohesió social, interrelacionant la identitat cultural amb els sectors innovadors. Que busca també professionalitzar el sector per a establir un equilibri entre la rendibilitat econòmica i la preservació dels valors culturals, transformant idees en béns i serveis i garantint la propietat intel·lectual. En definitiva, defense la cultura que aporta valor intangible (cohesió, identitat, tradició) juntament amb el tangible (investigació, ingressos, turisme)”, va assenyalar.

En la seua condició de Primer Síndic de la Gloriosa Ensenya de l’Oriol va voler exercir “d’apassionat Ambaixador”, i va dir que “Orihuela ha de continuar sent el referent del sud per als altres valencians, i aconseguir que torne als llocs que va ocupar en els seus millors temps”. O, per dir-ho amb les paraules del recordat professor Santiago Grisolía, que: “En la cruïlla del nostre temps, entre la globalització total i la nostàlgia d’un món més segur que hem conegut bé, però que va desapareixent davant els nostres propis ulls, potser un ecosistema com l’oriolà podria ser capaç de tot, de tindre èxit de nou, si aconseguira el molt difícil equilibri entre la creació cap a fora i cap a dins”. Dit d’una altra manera: “aconseguir d’una banda una societat complexa i eficaç, sense pors, que mire de tu a tu a les societats veïnes i a altres més llunyanes. I d’altra banda, que sàpia reforçar els vincles amb els territoris propis de la seua història i mantindre viva la memòria del seu gran passat”.

Sánchez Balaguer va afirmar en un altre moment del seu discurs d’ingrés en la RACV que posarà la màxima obstinació a estrényer els llaços culturals entre el cap i casal i les terres del sud, “perquè crec que aquesta Institució pot ser un instrument eficaç perquè Oriola torne pels seus furs i aconseguisca situar-se en el lloc que li correspon dins de la Comunitat Valenciana”, recordant al respecte que, després de la seua incorporació a la Corona d’Aragó, Oriola es va convertir en la Capital de la Governació “Ultra Xixonam”, sent la segona ciutat més important del Regne de València. “Aquesta jerarquia política i administrativa va produir un auge econòmic i cultural, consolidant un patrimoni ric i divers que requereix ara una indubtable rehabilitació”, va assenyalar.

El nou acadèmic es va referir també a l’àmplia nòmina d’il·lustres oriolans que, des de temps immemorial van anar a residir a València i es van fondre en el propòsit de “Oferir noves glòries a Espanya”, i va citar alguna de les senyes d’identitat comunes com la Gloriosa Ensenya de l’Oriol i la Real Senyera, que no s’inclinen més que davant Déu en l’Eucaristia “i constitueixen els símbols màxims d’uns valors coincidents en un mateix amor per una immensa història”. Va recordar referent a això que, l’any 1993, es va produir el fet excepcional que totes dues –Ensenya i Senyera- desfilaren juntes pels carrers oriolans el 17 de juliol, acompanyades de les màximes autoritats locals i autonòmiques, i abrigallades per la calor popular, amb motiu de la celebració del 750 aniversari de la Reconquesta de la Ciutat. Una altra de les senyes d’identitat que va apuntar és la celebració de la Festes del Corpus Christi, datada a Oriola en 1400 (28 anys després que a València). Sense oblidar un tercer tret distintiu comú: l’horta i els seus Tribunals consuetudinaris de les Aigües.

L’acte, celebrat a la Sala Consular de la històrica Llotja de la Seda de València (Patrimoni de la Humanitat), es va iniciar amb la interpretació de l’Himne de la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana, i va estar presidit pel Degà d’aquesta, Luis Miguel Romero Villafranca, qui va realitzar la laudatio del nou acadèmic en la qual va resumir els mèrits concurrents en aquest. Després de la presentació de la publicació Analecta Localia Valentina, va finalitzar la sessió amb els Himnes de València i Espanya. Entre els assistents estaven el president del Consell Valencià de Cultura, José María Lozano Velasco, acadèmics numeraris i corresponents de la RACV i cronistes oficials.