Hi ha molts tipus de covardia, tants com diferents albes: de cels buidats, borrascosos, embolicats en espessa boira, emmarcats entre tendres arreboles, entre algodonosas núvols de sucre… Però podrien agrupar-se aquestes covardies, com les albes, en curiosos i variats gèneres. La covardia del soldadito que tremola amb els llunyans rumors de la guerra, per exemple. És una covardia clàssica, ennoblida en milers de novel·lesques il·lustracions, recoberta també per la romàntica pàtina que proporciona el decorós sentimentalisme: «No dispararé a un ésser humà, no faré mal a un enemic que ni tan sols conec.» En aquesta categoria, menyspreant la gravetat bèl·lica, podríem incloure la covardia del xiquet que no aconsegueix reunir el valor per a enfrontar-se a l’abusador, al xiquet grandullón, amb cara de merluzo, que li va robar l’esmorzar.
Tenim així mateix la covardia d’una mare. Covardia genèrica, subtil, delicada, covardia enterament amorosa: visceral, paralitzant terror al futur, al fet que el seu xiquet desplegue demà les ales i tire a volar cap a remots territoris, lluny de la seua falda, del seu matern domini. Què li importa a una mare l’èxit professional d’un fill: «I per fi hem aconseguit, en el laboratori, identificar la molècula…!» «Has menjat?» L’èxit professional d’un fill va associat irremeiablement al sobresalt, a l’esglai, a les tenebroses maletes, a agafar la porta un matí de primavera i pujar-se a un avió del dimoni. La molècula i el moléculo. El que una mare vol és saber a quina hora arribarà a casa, si ja ha sopat, si s’ha emportat el paraigua, si això d’aquella xica va de debò o no. El seu niñito estimat i adorable de quaranta-nou anys, a qui es revela per planxar la camisa.
La covardia de l’obrer, el bon empleat mal recompensat, que es fa mal secretament i amb raó de les seues ferides obertes, d’eixos esforços honestos mal pagats, caiguts durant anys en el sac foradat: però no s’atreveix a traure els peus del test. L’apocament li murmura arguments miserables, li endolceix amb podrides mels les oïdes: més val dolent conegut… Amb l’edat que tens, posa’t a buscar ara… La covardia atormentadora també del tímid amant, criatura fràgil, vulnerable, que alimenta el seu propi i famèlic cor amb les engrunes dels seus estripats sospirs. Si trobara un trosset d’audàcia en alguna butxaca, en algun rinconcito del seu fur intern, i poguera, amb el llance dels grans amors, dir-li a la Raquel quant la vol… Ai, quant valor per a somiar, per a construir castells rosats i imaginaris, i quin poquet coratge per a enfrontar eixos ulls verds, eixos bellíssims ulls de fulminant mirada, que tant ho desmaien.
Destacarem ací, no obstant això, una covardia singular, una covardia majúscula, de gruixuts vímets, que soscava les fortaleses de la personalitat, que enfonsa brutalment les idiosincràsies. Una covardia trista, deplorable, tenyida sonorament de negres i mortificadors laments: l’enorme vilesa d’abandonar els principis, els valors més honrats de la nostra vida, aquelles conviccions personals que edifiquem en la joventut, que havíem jurat defensar amb sagrada dignitat. La covardia gran, descomunal, de faltar-nos hui al respecte, de trair el que un dia vam ser.
