Un es pregunta inevitablement en quin moment es va perdre aquella confiança innata, aquella confiança amb què vam fer els nostres primers passos en la sendera encara sense trepitjar de la vida. En quin moment es va contaminar eixe afany natural i innocent, eixa riallera necessitat de confiar cegament en l’altre, en el ser estimat, en l’amic. En quin moment eixa sendera lluminosa i verge va acabar sembrat de pedruscos i espines, de travetes i recels.

Tot era dolçor i claredat en els primers anys, tot era transparència i certitud: «Puja a eixe balconcito del nové pis i llança’t al buit, que papà et rebrà en braços», i no qüestionàvem la seguretat, i no posàvem en dubte la sincera fiabilitat d’aquelles paraules, l’amorós matalàs de sagrada determinació amb què papà, de ben segur, esmorteiria la caiguda. Minúcia i despropòsit seria descriure el drama que sovint s’originava instants després. Però, en general, tot quedava en un lleuger arrap. «Confia en mi, amor. Jo mai et defraudaré». Magnífiques propostes d’aquest estil, perles de la sintaxi emocional, han adornat les nostres vides des que comencem a valdre’ns de l’ús de la raó. «Mai et trairé. Tens la meua paraula», que és tant, en la majoria dels casos, com no tindre res. Serà cosa probablement dels anys, de caminar arrancant pètals successius al calendari, patida i mortuòria margarida. Serà cosa molt possiblement d’haver furgat massa vegades en les entranyes del temps, en els secrets de l’experiència, i, així mateix, en els foscos i enrevessats racons de la condició humana. Siga com siga, la confiança primigènia va perdre el seu preciós blindatge. Aquells dies d’abnegada devoció pel proïsme es van tornar hui en vells i apergaminados parracs.

Què seran eixos colpets misteriosos i reiterats més enllà de la porta d’entrada, en les tortuoses penombres de l’escala comunitària. Algú conspira ací fora per a irrompre en la nostra afable llar, algú planeja estripar deliberadament la nostra alegria —o el que d’ella queda— amb les seues arpes esmolades i sinistres. Algú pretén robar-nos, algú trama la nostra ruïna. Esclafem el rostre contra el vernís de la porta, bleixant amb violència, acariciant l’apoplexia, i amb un ullet espantat examinem l’exterior a través de l’espiell: Ah…! És la persona encarregada de netejar l’edifici, que està sacsejant l’immoble amb maldestres colps de granera. Falsa alarma. D’altra banda, és segur ocultar eixos quatre billetitos sota els calcetins, els dies de visita? Podem confiar que la cunyada, eixa lagarta emmascarada, no regire el calaix de la roba interior al moment menys pensat, mentre colem les tallarines?

Un es pregunta, amb dolorosa amargor, amb cert acobardamiento, en quin moment es va extraviar aquella noble i tan valuosa confiança en els altres éssers humans. En quin moment nostre idealitzat concepte de la vida, d’eixa vida bella, es va anar a fer punyetes.