Ens esglaia l’anunci reiterat de les futures tempestes, d’eixos aiguats malcarats, sempre maliciosament inoportuns —un concert a l’aire lliure, unes falles vistoses, un córrer amb la llengua fora després d’una pilota, un concurs de gatxamiga a la meitat d’una plaça, amb el seu corresponent festeig de famolencs curiosos—, xàfecs furiosos que castiguen teulades i finestres, que bastonegen claraboies i penells, que amb el seu graníssol mortifiquen el cor dels més temorosos. Gotes fredes, borrasques del més emplumado dimoni. Tot aquest rellampegar i tremend tronar ens encongeix l’ànima, ens acovardeix l’ànim. Ara bé, comparada amb la gelosia, amb les fenomenals tempestes de gelosia, tota aquesta gaita diluvial dels finals d’estiu és, per contrast, un innocent joc de xiquets, una fruslería, una simple minúcia, una ridícula peccata minuta.
La gelosia, eixe invent diabòlic, eixa elucubració embullada del carall, incorporats genèticament als vímets de l’esquelet com un embellidor de l’organisme, com pinceladita subtil que ve a complementar i definir el caràcter, pellizquito de sal en l’arròs; la gelosia són qual maquinària callada i latent, com dimoniet rialler i cornudo de dents esmolades, sempre a l’aguait, sempre sota l’epidermis, esperant el més insignificant i inesperat motiu per a activar-se i desencadenar un florit i animat pandemoni, una espècie de crema Troia per les braves. Descomunal batibull d’ansietat, saliveres prenyades d’ira i achicharramiento dels pèls del bigot. Ladrillazo a les finestres del fràgil edifici de la serenitat. Un rebregar convulsiu de les orelles, com a agafadors grotescos de goma. Alaridos chirriantes de la mirada muda sota un front suós i febril. Espasmes convulsius i monstruosos de l’espina dorsal, i, de resultes, algun gep brollant entre els omòplats, fruit pervers d’aquesta verda i inabastable vesania.
Basta qualsevol pretext. La gelosia no requereixen d’un elaborat argument irrefutable per a sollevar-se. Res de complexes teories acusatòries, d’enrevessades congruències. I mai són necessàries, ni molt menys, proves palpables i fefaents que assenyalen l’origen del pecat. Per contra, l’absència d’aquesta mena d’evidències condemnatòries és, paradoxalment, des del singular i malaltís punt de vista de la gelosia, un sòlid fonament, un esperó per a engreixar la tragèdia i afavorir que rebente. Per millor dir: com més s’obstina un a demostrar la seua innocència, més culpable sembla. Com més s’esgrimeixen les coartades, més pocavergonya, més repugnantment traïdor es torna un als ulls ajustats i fulgurants del gelós.
Una indistingible taca en el coll de la camisa, una imperceptible aroma en la bufanda, un natural titubeig en respondre, un lleu parpelleig a destemps, una campaneta vibrant innocentment en el telèfon, un tímid somriure sense raó aparent, l’espetec fugaç d’una bicicleta sota el balcó, un sospitós oferiment per a baixar el fem… Ah, menyspreable brètol, trampós, cruel aniquilador del nostre amor. Ah, malnascut.
