L’experiència —i transitar així mateix els anys com si foren senderes sinuoses, sembrats de geps— ens ha ensenyat que l’ésser humà semicivilitzat necessita el grup en els seus primers anys de vida. Per millor dir, necessita pertànyer materialment al grup. L’ésser humà degudament semisotmés, en eixa dolça i primera joventut —primera i última, perquè no hi ha una altra, perquè no hi ha més—, troba la seua realització més íntima, desenvolupa la seua espiritualitat més sagrada, més essencial, sentint-se part d’una colla, sentint-se membre numerari d’una banda, erigint-se en granet d’arena útil i revoltós en una caterva de torçabotes.
Un adolescent independent i solitari, alié al fenomen gregari, vindria a ser com un adult perfectament feliç: és a dir, una monumental faula, un contrasentit, un impossible, una mentida grossa. Tractem d’imaginar, i això podria servir d’exemple oportú i il·luminar molt bé l’argument, a un ramat de persones amb cinquanta recorrent els carrers, a les dotze de la nit, a lloms d’un munt de ciclomotors, petardejant i estripant la calma nocturna amb eixos grinyols del dimoni, carraques infames, únicament pel pur i estúpid plaer de formar part visible d’un rusc. L’experiència ens ha ensenyat tot això. Però l’experiència, tanmateix, ens ha enganyat. Ens ha venut fum, ens ha entabanat amb el metàl·lic cascavell d’unes maraques. Ah, punyetes.
Perquè l’ànsia viva de pertànyer al grup es conserva latent, i bategant, a despit dels anys deshojados com a pètals de margarida. No resulta en absolut senzill erradicar del cor, o dels #mateix budells, eixa cosa abstracta i pataleante anomenada amb encert identitat. El transcórrer dolorós del temps, tan penosament abarrotat de travetes i decepcions, ens aïlla de manera gradual, ens separa de les persones volgudes, ens allunya dels amics enyorats de joventut, ens redueix patèticament a un racó asfixiant, limitat, el d’una bambolla grotesca: el meu refugi personal, la meua desitjada llibertat, el meu espai vital, necessari, un lloc on conéixer-me a mi mateix i bla, bla, bla… Si no provocara tanta tristesa i vergonya aliena, aquest ridícul autoengany, tan contemporani, aquestes pseudopsicologies de mercat ambulant resultarien fins i tot divertides. Però la veritat és que, no obstant això, i malgrat l’exposat i de la lògica, eixa estranya naturalesa invisible i gregària, eixa poderosa identitat col·lectiva, aferrada salvatgement als furs interns de la tribu, es revela, per a la nostra pròpia sorpresa, a la menor ocasió.
Un èxit esportiu, una música tradicional, una gastronomia regional, un argot característic, quatre pedres amuntegades simbolitzant un passat, set línies mal escrits descrivint un fet històric, una festa patronal amb verge i revetles, una vaquilla espentant a quatre borratxos… I eixa cosa impossible de definir s’escampa automàticament, com a espés i incontenible torrent de sang. I eixa cosa atàvica, indòmita, pinzellades tosques i precipitades amb què acolorim confusament un sentiment de pertinença, un bategar eixordador de cors germans, es desboca com a bèstia rugidora, eixordadora i mitològica.
