Emmanuel Carrère és etiquetat com a escriptor del Jo, també d’un gènere que podria dir-se realitat ficció. Ja era una figura important dins de les lletres franceses, amb l’adaptació cinematogràfica d’una de les seues obres més celebrades com la biografia novelada de l’escriptor rus dissident Eduard Limónov.

La tsarina

Carrére és fill d’una altra gran figura del món literari francés, la historiadora Heléne Carrère d´Encausse (1929-2023). Experta a la Rússia imperial soviètica i post soviètica, secretària acadèmica perpètua i primera dona en eixe càrrec a França, va rebre entre altres guardons el Premi Princesa d’Astúries en Ciències Socials en el mateix any de la seua defunció. El seu fill Emmanuel també l’havia rebut dos anys abans en la modalitat de Lletres. En 2025 va publicar Koljós, a Espanya editat per Anagrama en 2026. Amb ell va ser finalista del prestigiós Premi Goncourt i creditor al Médicis en 2025.

En 2008 havia publicat Una novel·la russa, que comptava els secrets escabrosos d’un drama familiar, l’assassinat del seu avi Georges a les mans de partisans, en venjança pel seu passat col·laboracionista. El que va motivar que les relacions entre l’autor i la seua famosa mare es deterioraren al punt d’establir entre ells una gèlida barrera de silenci que va durar almenys un parell d’anys. Carrère torna a la saga familiar georgiana i russa en Koljós, títol que es refereix no als assentaments agrícoles soviètics de l’era estalinista sinó a una picada d’ullet familiar, el llit compost de diversos matalassos on mamà Heléne i els seus tres cadells, Emmanuel, Martina i Nathalie, dormien a vegades. La matrona georgiana, nascuda a París d’emigrants fugits de la revolució bolxevic, cognomenada Zurabishvili, va créixer en un entorn familiar i ètnic particular. Els russos i georgians de l’exili formaven un col·lectiu de tints aristocràtics, eren en alguns casos prínceps que vivien com a captaires o exercint oficis humils, com els pares de Heléne i molts dels seus familiars.

La novel·la amb tints d’arboradura genealògica real comença amb la història d’eixa saga familiar que es remunta a temps remots on van ser regicides o acabalats burgesos. Però el verdaderament interessant és quan el seu desenvolupament ens porta a conéixer el revés de la trama ordida per la sagaç xica que va arribar a ser la gran dama de l’Acadèmia francesa i la “tsarina” indiscutible dels historiadors de Rússia. Heléne, que es va afrancesar en casar-se amb un fosc buròcrata gal, era una dona dura, inescrutable, que amb el temps va repudiar al seu marit i també al seu fill major. Els seus dots intel·lectuals la van portar al pinacle de la intel·lectualitat francesa, però en la intimitat la seua vida va ser un fracàs. Enamorada d’un diplomàtic, degué renunciar a eixe possible matrimoni a causa de l’actitud de Louis, el seu marit, que va amenaçar amb suïcidar-se si ella l’abandonava.

Nina russa

El llibre avança a través de més de quatre centenars de pàgines exhaustivament però a pas lleuger, com si fora un llarg reportatge escomés des de diversos prismes. Una verdadera nina russa o “matrioshka”, on després de la primera figura van apareixent moltes altres. La jove universitària pobra, amiga dels escriptors feixistes, l’activa diplomàtica i investigadora, la mare a vegades tendra però majorment severa, i finalment l’anciana dama moribunda que enmig d’un càncer especialment dolorós se les arregla per a dictar les seues últimes voluntats i ingressar pel seu propi peu en una clínica de cures pal·liatives.

Els seus funerals van tindre lloc al pati d’honor dels Invàlids, amb la presència del president Macron, que en un emotiu discurs li presenta els seus respectes.

Si la lectura de les obres de Carrère resulta recomanable, Koljós ho és per les anècdotes que revelen els secrets de la història i els seus protagonistes, que la mare de l’autor va conéixer personalment, com Yeltsin i Putin. També perquè allò que s’ha anomenat a vegades “l’ànima eslava” aflora en la narració i ens ajuda a comprendre per què “un rus quan pateix és més rus que mai”. I Emmanuel Carrère, genèticament mig rus ha heretat eixe temperament turmentat que va produir genis com Dostoievski o Tolstoi, que són citats sovint en aquest llibre. Ells, que havien experimentat experiències al límit dels suportable, sabien parlar de si mateixos per a parlar dels altres.