Rafael Alberti comença a escriure les seues memòries, a les quals va titular La arboleda perdida, quan tenia 36 anys. Era un home jove, massa jove, potser. A eixa edat, Alberti ja havia viscut el seu: la separació de la seua terra natal, els tantejos artístics amb la pintura, l’explosió com a poeta, el naixement d’una Generació, el compromís polític, l’esclat de la Guerra Civil…

I l’explique perquè casualment vaig finalitzar aquestes memòries quinze dies abans de començar Alicante (A) cultural d’Antonio Sempere que em recorda també a una memòria sociocultural de 40 anys des de la ciutat d’Alacant grosso modo però també la cultura i al seu moment viscut des de la responsabilitat, conflueixen en mi.

Jorge Olcina Cantos, prologuista de l’obra, ens endinsa qualificant la gran labor realitzada, de la seua obstinació per l’aculturació de la societat del seu temps en moments d’incertesa, de posada en qüestió del propi valor de la cultura davant el predomini de la visió economicista o esbiaixada de radicalisme ideològic que està movent, tristament, el món modern. Assenyala que Antonio Sempere és un observador social perspicaç, intel·ligent, que mira amb ulls del qual vol el millor per a la seua ciutat, per a la seua societat. Que coneix de primera mà el que s’ha dut a terme, culturalment, en altres ciutats espanyoles, europees, extraient els bons exemples que podrien dur-se a terme a Alacant, però que no es desenvolupen. D’ací el seu to, a vegades, desesperat.

Per a començar, l’autor ha de reconéixer que ha tingut la mala sort d’habitar en la capital espanyola amb la Biblioteca Pública de l’Estat més cochambrosa que imaginar-se puga. Cochambrosa, apestosa i obsoleta. Biblioteca que incomplira la normativa mínima de seguretat, sense banys adaptats a persones amb mobilitat reduïda i el fet de no haver realitzat l’adquisició d’un trist llibre durant un període d’any i mig en ple any 2023. Després dels cursos d’estiu a la Biblioteca del Paseíto Ramiro era el major de les galtades morals que podia rebre en tornar a casa. Un bany de realitat intolerable. Tornava d’Europa a Àfrica, encara sent un lloc on passa mitja jornada diària.

Alacant va créixer malament. Va patir bulímia i ningú li va advertir del perill que corria. Ha acabat el primer quart del segle XXI convertida en una Benidorm de tercera regional, sense un polsim d’encant de Benidom. La ciutat va quedar ancorada en el temps. Des que Múrcia i València van ser condecorades capitals autonòmiques ha patit el somni dels justos. Mentre unes altres, com Cartagena, van despertar de letargia, Alacant va ser anestesiada. Ens van avançar per la dreta i per l’esquerra. En qualsevol cas, ho diu amb una trajectòria de quatre dècades al peu de canó, en un discret segon pla, encara que sempre en la primera fila dels locals on s’han desenvolupat els actes culturals.

En aquesta terra s’han malacostumat a al·ludir a la cultura per a citar a conceptes que poc tenen a veure amb ella, quan no l’ataquen directament. És un exemple d’incultura manifesta. A Alacant, no es crea, es destrueix. D’ací ve que els projectes que existeixen no siguen de ciutat, sinó de persones d’egos gegantescos. Trist és reconéixer que els actes de l’agenda cultural alacantina congreguen el mateix nombre d’espectadors que poden fer-lo els de ciutats que compten amb una xifra d’habitants deu vegades més baixa.

 

Va haver d’esperar fins al 2000 per a descobrir les instal·lacions de l’esplèndida Biblioteca Regional de Cantàbria al carrer Gravina que romanien també obertes els dissabtes i els diumenges entre les 11 del matí i les 9 de la nit o el complex cultural de Tabakalera donostiarra, o el CCCB de Barcelona, que estan a anys llum de tot el que s’ha plantejat a Alacant en les últimes dècades. Si la cultura en general, té el valor d’un pitxer xinés, d’un adorn, els qui tenen les responsabilitats polítiques a Alacant fins i tot han arribat a desposseir-la d’eixe valor. No saben del que parlen.

D’altra banda Antonio Sempere recorda una frase lapidària de Luis García Montero pronunciada en el context de la Trobada de Directors de l’Institut Cervantes que en declaracions al diari “La Vanguardia”, afirme: “Si el valencià no és català tampoc el mexicà és espanyol”. Existeix un entossudiment absolut d’una dreta obstinada a defensar que la llengua valenciana és distinta del català, per la senzilla raó que tot el que faça olor de Catalunya els provoca salpullidos. Ell és un gran admirador de la cultura catalana. En teatre a Joglars, Comediants, Dagoll Dagom, i La Cubana. En cinema, va pentinar des de la primera fins a l’última pel·lícula de Ventura Pons. El somni de la gala dels Premis Berlanga del cinema valencià va durar un sospir. La marca estava registrada i degueren substituir-la pel nom de Lola Gaos.

“Si he guanyat sis, he gastat quatre i he estalviat dos i no he estalviat la meitat perquè no he ingressat més que misèries”. En la Generalitat Valenciana la major part de la despesa compromesa estava al servei d’un deute que ascendia als 56.000 milions d’euros. Mai la paraula balafiament grinyola tant a les oïdes com en aquests casos, dilapidant diners a mans plenes en qüestions no prioritàries.

A Alacant no arriben els títols que es distribueixen en una vintena de ciutats amb un cens bastant menor. La mal anomenada Filmoteca no exerceix com a tal. Una Filmoteca presenta una programació estable, organitza presentacions amb públic, compta amb un arxiu i publicacions. Es troba en l’edifici Rialto de València a 190 km. d’Alacant o als cinemes Salzillo de Múrcia a la meitat de distància i de minuts per autovia o tren.

Una bona notícia que també no va ser tan bona va ser quan va realitzar l’autor un estudi de la programació del Teatre Principal des que va ser rehabilitat i inaugurat al maig de 1991 per la reina Sofía fins a aquella temporada 2019/2020. 29 temporades que va ser un viatge íntim cap a uns temps feliços. Aquesta obra d’investigació no va despertar la menor curiositat d’un sol periodista, d’un solo aficionat. Si l’original haguera sigut signat per una d’eixes empoderades de salvar el futur de la dramatúrgia alacantina haguera tingut un tractament diferent.

En el context nacional, periodísticament parlant, Alacant és una insignificància. En la tertúlia de la televisió pública “La nit en 24 hores” on trauen les portades diàries de “La Opinión de Zamora” o “El Adelantado de Salamanca” però en més d’una dècada mai ha eixit una portada d’un diari alacantí a pesar que és la quarta província més poblada.

Cal recordar, pels seus textos, el ritual dels divendres a la vesprada que va iniciar al seu poble de Villena en programes dobles on veia dues pel·lícules que sense ser estrenes rigoroses eren títols repescats però en pantalla gran. Però en la seua segona etapa a Alacant que va iniciar en 1990 com a periodista cultural, sí que va poder pentinar la cartellera sense problemes.

En qualsevol cas, la qual cosa ell crida Alacant Cultural, són els-as alacantins-as que acudeixen al Principal i al Arniches i a estrenes de cinema independent que a penes sobrepassen els dos-cents que en una àrea que conflueix Mutxamel, Sant Joan, Sant Vicent o el Campello ja aconsegueix els 500.000 habitants.

Consumida la quarta part del segle XXI, aquesta és l’hora que Alacant no ha sigut seu encara d’un Festival de les Idees. Potser a ningú se li ha encés la bombeta o no s’atreveixen a explicar-ho, vist el panorama, o ningú troba a faltar un esdeveniment semblant.

En la seua vida s’ha trobat amb murs imaginables. Quan més els necessites, t’adones que la justícia, la sanitat, els serveis socials, brillen per la seua absència.

Es rebel·la davant la inoperància sanitària de la ciutat d’Alacant. El Centre d’Especialitats del carrer Girona, tancat des de 2021 produeix que quasi cent mil pacients s’hagen de desplaçar a l’Hospital de Sant Joan normalment en el bus 23. Encara que l’UCI és un lloc aïllat on el pacient torna a la vida.

També ha patit en els seus desplaçaments amb tren de Rodalia, en els trajectes d’Alacant a Elx, entre 2007 i 2024, les conseqüències de la línia més obsoleta d’Espanya amb més de 40 anys els seus combois Dièsel. Els supòsits 30 minuts de desplaçament sempre són més.

La data més antiga que transcric és octubre de 1983 quan acabava de complir 21 anys que es va iniciar una sèrie que admira “Anillos de oro” de guions prodigiosos que van servir com a material a les escoles especialitzades. És complicat gaudir d’un ampli bagatge cultural en una societat actual tan illetrada (ni tan sols els gestors culturals aconsegueixen comprendre el teu argot, les teues claus, els teus arguments).

Quasi com a conclusió ràpida i real: “perquè si alguna cosa sé fer bé, això és escoltar”.