«Diferent»: Quan el cos va dir sota el franquisme el que les paraules no podien nomenar

La dècada dels seixanta va trobar al franquisme encara lluny de desaparéixer. La dictadura no donava senyals certs de debilitat, encara que algunes xicotetes clivelles començaven a permetre que el fins llavors innomenable poguera, almenys, insinuar-se.

En una d’eixes clivelles va aparéixer Diferent.

No va ser un crit. Difícilment podia ser-ho. Va ser un murmuri. Però hi ha moments històrics en els quals murmurar allò que el poder exigeix callar constitueix ja una forma d’insubordinació.

Estrenada en 1961, dirigida per Luis María Delgado i travessada per la presència creadora d’Alfredo Alaria —autor de l’argument, coguionista, coreògraf i protagonista—, Diferent va aconseguir parlar d’homosexualitat sense pronunciar la paraula prohibida.

Reduir-la a la condició de primera pel·lícula espanyola que va fer visible l’homosexualitat seria, no obstant això, insuficient. M’interessa reflexionar sobre l’ordre social que feia necessari que eixe desig haguera d’amagar-se entre gestos, mirades, música, dansa i cossos. Perquè darrere de l’homosexualitat que no podia nomenar-se hi havia un sistema que sí que sabia imposar els seus noms.

L’heterosexualitat funcionava com a segell de classe. No era únicament una orientació sexual esperada, sinó part d’un ordre familiar i social que determinava quina vida podia considerar-se correcta. Desitjar adequadament significava també ocupar el lloc assignat.

La masculinitat operava com a mesura. No bastava amb ser reconegut com a home. Calia demostrar una determinada manera de ser-ho: corporal, sexual i socialment llegible.

La dansa fa visible una de les paradoxes centrals de la pel·lícula. Alfredo apareix com a objecte del desig femení. Les dones ho miren, s’aproximen i semblen reconéixer en ell a l’home que hauria de correspondre a eixe desig. Ell, no obstant això, es nega al vincle. La seua relació amb elles és asèptica, distant i, per moments, displicent.

Però eixa relació no pot explicar-se solament per l’absència de desig. En Alfredo es configura una tríada complexa: absència de desig, asèpsia afectiu-eròtica i violència. No són dimensions independents ni formen una seqüència causal. S’interrelacionen, es interafectan i són interdependents. L’absència de desig intervé en la manera com estableix la distància; eixa asèpsia configura el vincle i, en determinats diàlegs, la paraula introdueix formes explícites de violència cap a les dones. Al seu torn, eixa violència obliga a rellegir la distància i evita interpretar-la simplement com a indiferència sexual.

Convé establir una diferència fonamental: no desitjar a les dones no explica ni justifica violentar-les. La violència pertany a un altre entramat de relacions de poder. Alfredo pot qüestionar el mandat heterosexual que pretén governar el seu desig i continuar habitant privilegis i pràctiques associats a una masculinitat falocrática.

La contradicció resulta especialment significativa perquè Alaria no es limita a interpretar al personatge: és autor de l’argument i participa en l’escriptura del guió. La pel·lícula no construeix, per tant, un subjecte alliberat de les estructures que l’oprimeixen. Ens presenta una cosa més incòmoda: algú que intenta autodeterminar-se dins d’un sistema de relacions del qual també forma part. Ser violentat per una norma no impedeix reproduir algunes de les seues violències.

El cos es converteix així en moneda de canvi. Sobre ell es negocien pertinença, reconeixement, desig, obediència, rebuig i exclusió. La falocracia completa eixa arquitectura com a exercici de poder: no simplement perquè manen els homes, sinó perquè determinada masculinitat heterosexual, dominant i sexualment jerarquitzada adquireix la condició de norma des de la qual mesurar les altres existències.

Enfront d’eixe ordre apareix la dansa. En Diferent, ballar no interromp la història: el compte per altres mitjans. Quan les paraules troben el límit imposat per la censura, el moviment continua parlant. El cos desitja, rebutja, dubte, s’ofereix a la mirada, es distancia, imagina. La dansa es converteix en vehicle de les reflexions individuals i permet deixar fluir emocions que difícilment podien formular-se de manera explícita.

La censura podia vigilar les paraules; Alaria va traslladar el discurs al cos.

Ací apareix un altre element polític fonamental: la sexualitat com a exercici d’autodeterminació. No parle solament d’orientació sexual ni de genitalidad. Parle del desig, de l’erotisme, del plaer, dels afectes, de la identitat, del cos i de la possibilitat de decidir com relacionar-nos amb altres persones. D’eixos drets sexuals no reproductius mitjançant els quals també construïm la nostra manera d’estar sent en el món.

L’autodeterminació, no obstant això, no ocorre fora de les relacions socials. Alfredo està sent construït per la classe, la masculinitat, l’heterosexualitat normativa i la falocracia mentre intenta construir la seua pròpia manera d’estar sent. Eixa tensió impedeix convertir-ho retrospectivament en un heroi queer sense contradiccions.

Dècades després, obres com La bola negra poden nomenar allò que Diferent va haver de codificar. Seria massa senzill, no obstant això, imaginar una història lineal que conduïra del silenci a la paraula, de la repressió a la llibertat. Poder nomenar-nos no significa necessàriament haver desmuntat les estructures que pretenien determinar qui havíem de ser.

Per això una frase de la pel·lícula continua ressonant més de sis dècades després: «A vegades és preferible enganyar-se per a no patir».

Hi ha alguna cosa que m’inquieta en eixa frase i que la pel·lícula deixa obert: qui necessitava realment enganyar-se per a evitar el sofriment. Potser no era únicament qui desitjava de manera diferent. Tal vegada necessitaven enganyar-se també un pare i una societat incapaces d’admetre que existien altres maneres possibles de desitjar, d’habitar el cos i d’estar sent.

Eixa inquietud em condueix a una reflexió que excedeix la pel·lícula i aconsegueix el nostre present: exercir el dret a estar sent el que es desitja ser continua entrant en conflicte amb els poders que pretenen decidir per endavant quin cos, quina masculinitat i quin desig hem de tindre.

Potser per això aquell murmuri encara mereix ser escoltat.