En qualsevol llar decent sona el despertador a les quatre del matí, i és una alegria, un no parar de riure, un celebrar la vida: se salta del llit calent amb elegant bote i cau elàsticament en el sòl fred, i es realitzen, com en un arravatament, huit sèries de cinquanta flexions, amb una magdalena sense gluten atrapada entre les dents per no perdre un minut. Dos-cents esquats mentre purifiquem el cos sota la dutxa, i, després, el raspall de dents en una mà i el xiquet, convertit en improvisada manuella, en l’altra mà: pugem i baixem a la criatura amb compassat i frenètic ritme fins a fer-la vomitar la llet materna.

Qui necessita un estúpid vehicle per a acudir al treball, quina pobra ànima acovardida es llança, ahíta de debilitat i amargor, als braços del transport públic: al treball s’arriba corrent, i corrent de bo de bo, estrenyent esforçadament el pas. Es competeix per besar primer el pom niquelat de la porta gran empresarial, llorer diari de la victòria. En l’oficina, tots tombats boca amunt en la moqueta, les cames encongides, els peus enlaire, recolzats en el blanc escriptori. S’exerciten alegrement els abdominals mentre se sosté precàriament el teclat de l’ordinador sobre l’estèrnum. Panxes planes com a plans encefalogrames, dures com a planxes de marbre, ventres atlètics esculpits a foc, llaurada amb cisell diví la tabletita de xocolate. Tragèdia és anar-se al llit sense haver compartit públicament el nombre de quilòmetres recorreguts. Drama gros és oblidar immortalitzar-se un, en vídeo casolà, diàriament, alçant quatre pesos negres en el gimnàs. Ah, els gimnasos… Santuaris nobles del segle XXI. Fins a gladiadors tenen a la porta, Cerberos vetlant per preservar incòlume la glòria: «Mire vosté, no puc deixar-li passar si no porta el cos cobert de manchurrones de tinta». «És que no he tingut temps de fer-me un tatuatge». «Un tatu, voldrà vosté dir».

Ara bé, no tot exercici val. Exercitar la ment, verbigràcia, és heretgia vergonyosa, punible. Arrossegats per un corrent agre d’insuportable melancolia, o per pur morb, es formen amb una certa freqüència grups de curiosos i es visiten, encapçalats per un cicerone degudament acreditat, determinats edificis en ruïnes, prenyats de teranyines, que en el passat rebien el nom ominós de biblioteques i que hui no són sinó granges de rates: «En aquell racó poden observar —els explica el guia— unes mesitas on els usuaris d’aquestes biblioteques consultaven els llibres i omplien la ment de coneixement…» «Coneixement, quin horror», murmura un visitant, el rostre crispat per la repugnància.

I si es dona la feliç circumstància que els planetes s’organitzen en rigorosa fila, alineats com els comptes d’un rosari —inclòs Plutó, eixe pobre al qual un malvat li va arrabassar la categoria de planeta i li va assignar la de bala—, i resulta que ens cau, com a aigua de maig, un mundial a l’estiu, mel sobre hojuelas: una excusa més per a fomentar i donar curs a l’esperit esportiu i a l’immens amor familiar. Germans, sogres i cunyades estrets tots en un sofà, en encaramel·ladament reunió, amb un tros d’encisam en una mà i un gotet d’aigua mineral en l’altra, espentant la pilota amb el cap, figuradament. «Anem, Espanya!», crida un republicà de Sant Pere de Torelló, els ulls negats en llàgrimes, el cor ple de devoció.