Com si no hi haguera suficients tragèdies en aquest món giratori i atrotinat. Com si no hi haguera ja sacs gruixuts de bastant dolor. A un costat i a un altre, drames de primer nivell. Ríos copiosos de negra negra plasmant en paper el relat de les inacabables agonies personals d’un fulano, d’una mengana, les luctuoses anades i vingudes d’un zutano per àrides terres. Cors trencats cantant a ple pulmó les seues amargors en les cantonades fetes fallida d’un camí. Com si no hi haguera ja suficients dissorts en aquest món arremolinat i vertiginós, en aquest pobre planeta de cabells regirats, que bastant té amb no eixir-se de l’òrbita i mantindre’s atabaladament amb els peus en el solc.

Perquè sembla que, en efecte, no aconsegueix tant de drama a complaure els desitjos de l’ésser humà. La contínua fatalitat que ens envolta es queda curta, no arriba, no cobreix els mínims. I d’ací ve que ens obstinem tossudament a abraçar-nos a la pena. A la pena grossa, la pena de superbs llagrimes, de sospirs profunds, profunds com a pous ombrívols. D’ací ve que ens capbussem una vegada i una altra, llepant-nos, en les aigües tèbies i patètiques de l’autocompassió. Per a esmenar eixa manca d’adversitat, que tan escassa se’ns antulla, que tan poqueta cosa sembla, construïm noves penes, nous pesares, ens afanyem a alçar, sobre robustos armadures de teatralitat, lluents monuments d’ostentós dolor, i els decorem amb agres mohínes. Perquè els calvaris i suplicis del món es queden curts, perquè la maldat i la set de sang del complex ésser humà no basten per a procurar-nos suficient gaubança, i d’ací ve que ens esforcem per trobar suports, per buscar suplements.

Indubtablement, la pena embelleix el semblant. La pena confereix empaquetatge, una certa resplendor en els ulls, un no sé què de bellesa arreplegada. Ací va Gerardo, el fill de la Paquita, que des que se li va morir el canari està més bonic, més ufanós, amb aire de mariner seductor. La pena per l’ocellet li ha donat fins a color en la cara. Fins i tot la moda, tota la indústria de la moda ha adoptat aquesta estratègia exitosa de vendre sabates, bosses i colònies amb eixes models flaques mirant així, a l’horitzó buit, amb gran tristesa, amb arravataments capritxosos de vaga melancolia. Alguna cosa té la pena que agrada molt al poble. Un halo de dignitat, de respecte, d’estimació. Un halo també de ximpleria, de miserable i ridícul victimisme.

Mil raons existeixen, si així entendre es volguera, per a edificar una enorme i radiant somriure amb què il·luminar el rostre més apesarat. Arguments de pes amb els quals fàcilment podria demolir-se el pervers castell d’una tristesa: el cant d’un ocellet un matí de primavera, el càlid llamp de sol després d’una nit de tempesta, el riure espontani d’un xiquet, l’abraçada inesperada d’un desconegut… Seríem capaços, si així ens ho proposàrem, fins i tot de trobar una preciosa musicalitat en eixa suau xiulada, tan subtil, tan genuí, en eixa delicada xiulada que precedeix a la bomba termonuclear que finalment acabarà caient-nos al cap.