Gestes en la vida hi ha a munts, com aquella d’eixe Juanito carregant dotze sacs de ciment a l’esquena. Com la d’aquella Josefina clavant-se set gots d’aiguardent i caminant després, tota tesa, serena com un ciri, pel tall d’una cornisa. Abundants i acolorides gestes hi ha en el món, que arranquen exclamacions justificades de sorpresa. Però poques proeses com la de buscar i trobar a un ésser humà que s’adapte als nostres costums, a les nostres singulars virtuts, i que accepte amb bona cara i relativa indulgència tots els nostres defectes, i que compartisca al seu torn amb nosaltres les seues inquietuds, els seus més íntims somnis.

Més enllà d’eixes modernes aplicacions que prometen immediates unions sentimentals i que no són una altra cosa que grotescos i repugnants mercats ambulants de carn humana, l’anhelós solter s’obstina, xopat en colònia, a rondar cafeteries, gimnasos, llocs d’afluència comuna, amb la frase amable memoritzada i presta, amb el gest rialler ben assajat. Es llança el sedal pràcticament a l’atzar, a veure si pica alguna cosa en qualsevol marea. Es disparen canonades a l’aire al pas de qualsevol esbart d’ocellets. Es calcula el moment en què creuar-se amb la veïna en el portal, ofegant-se un en els vapors del perfum. Se li posen ullets tendres al company de treball en el taulell del forn, amb meditada puntualitat, asfixiada una en eixos pantalons de minúscula talla. I si sorgeix l’ocasió, pintada calba, es tira d’improvisada verborrea: «Vens molt per ací, bonica?» «Sí, a arreplegar als meus nou fills. Quatre ixen ara d’anglés, i altres quatre de piano, i al xicotet ho tinc punxant vaquillas en un curs de rejoneo. Qualsevol dia ens cau del cavall.» «Toma, que interessant», diu el donjuán, subjectant-se el somriure amb quatre imperdibles, i després arranca a córrer com si ho perseguiren sis dimonis. A aquell solter cuarentón, que encara conserva cert port, una certa mirada pertorbadora, també se li llança el fil: «Vius solo, cor?» «No, viu amb la meua mare i els seus tres gats. Tenim una relació molt sana basada en la confiança i el respecte. Vols pujar a prendre un poliol?» «No, tinc al·lèrgia.» «Als gats?» «A les situacions patètiques».

Eixa urgència per trobar una amorosa mitjana taronja, eixe terror a la visible individualitat, eixa cosa negra de convertir-se en pària a qui ningú mestressa… Hi ha una cosa més trista, existeix una cosa més miserable i penós que aparéixer sense companyia en la fotografia de perfil de les xarxes socials? Trobar a la persona que recórrega al costat de nosaltres, ai, aquestes senderes espinoses de la vida, i mostrar precipitadament els dos caparrons en el circulito del perfil, els dos caps apuntades, somrients, galta contra galta, amb una sentència al peu en lletres de motle: «Vaig trobar el verdader i definitiu amor de la meua vida. Una altra vegada». No podrien les autoritats rebaixar la rigidesa de les normes i permetre que en la fotografia del DNI pogueren aparéixer també els dos amorosos caps? A quines tantes traves? A quins tants obstacles per a impedir-nos exhibir la nostra completa felicitat al món sencer? Trist corol·lari: quin sentit té trobar per fi eixa anhelada parella si ningú serà testimoni de la nostra felicitat, si ningú envejarà la nostra sort?