Un secret és com una flama xicoteta que crema sense consumir-se mai, que crepita lleument en el més profund del cor, i eixe crepitar lleuger ningú pot sentir-lo, i eixes vagues aromes a triomfs prohibits ningú pot percebre’ls, i eixes petjades, eixos gargotejats motius ningú pot distingir-los, i la culpabilitat que denuncien ningú pot jutjar-la. Un secret és un cofre xicotet i misteriós, embolicat en ombres espesses, la clau de les quals retenen les mans d’una única persona. A vegades, un secret acaba sent compartit, i es corre llavors un risc exagerat. Els secrets, de revelar-se, posseeixen la virtut i la desgràcia de torçar el rumb d’una vida, d’enemistar famílies, de desbordar violentament les aigües manses d’una presa.

Els secrets tenyits d’amor són invariablement els més bells. Secrets terribles, de terrible emoció, mai confesables, que es guarden amb extremat zel, secrets que a la llum de la raó, és a dir, fatalment descoberts, desvirtuarien el seu verdader i poderós encant: fràgils secrets que no suportarien la crua i esmolada claredat del dia. Són els secrets d’amor els més bells, sí, però pogueren ser també els més perillosos, secrets que per si mateixos empunyen la més letal de les dagues. Es troben aquests secrets embullats, silenciats sempre, en els espessos i capritxosos rínxols d’una passió vedada.

També voleteja arran de terra el secret lleig, el secret vergonyós, el de la traïció, el d’haver faltat a la paraula sagrada, el d’haver ferit profundament la confiança que un amic va depositar cegament en nosaltres. Per pura neciesa, per un destarotat antull, per abraçar la tossuderia. Confessar-ho, despullar l’ànima i agitar el pecat, seria com estripar els preciosos vímets d’una vida. Aquests secrets lletjos, agres, romanen tancats incòmodament en les estretes estances de la consciència, i allí ens turmenten dia rere dia.

I estan així mateix els secrets repugnants, els que descriuen amb sever encert la més baixa condició de l’ésser humà, els que retraten minuciosament eixes qualitats tan nostres, tan intrínsecament nostres: la cobdícia, l’enveja, la fam voraç, la desmesura, la hipocresia, la corrupció. Són els secrets del malabarisme polític, els secrets rovellats, podrits, mal dissimulats en les penumbrosas i humides entranyes d’una conspiració. Una altra més. Secrets aquests, els de l’ardit polític, una altra més, que van creure fora de perill, que van creure protegits per la paraula d’un enmascarador, secrets ronyosos que van creure blindats, invisibles, opacs per a l’opinió pública, per a l’infeliç del carrer. Però quanta és la fragilitat d’un secret. Que febles, com a tassetes de fina porcellana, són els murs que contenen en el seu interior les brutes maniobres del servidor públic. Que senzill és, per a una mà sinistra, per a un descontentament, esquinçar de sobte els vels que cobrien eixe tresor tan valuós.