Aquell xiquet se sentia molt alegre amb molt poc, no requeria contemplar grans pinzellades purpúreas en cels moribunds de lànguids capvespres, no requeria percebre l’aroma vacil·lant d’una melancolia. Per dir-ho d’una altra manera, aquell xiquet era feliç. I era una felicitat redona, una felicitat plena, sense adorns, perquè les felicitats plenes se les arreglen molt bé sense adorns. El riure era riure i els motius d’aquest riure eren tots hilarants. La ironia era una cosa complexa, a penes accessible, completament innecessària. Es feia broma de front, sense embuts, amb bellíssima franquesa. L’entranyable malaptesa de la infància, els somnis extravagants, les percepcions confuses i poc realistes, la contínua entremaliadura, la descaradura espontània, la burla indecorosa, a destemps, inoportuna… Tot es perdonava, per a tot hi havia un bla indult, una permissiva paciència.

Els fonaments que un xiquet construïa precipitadament de la seua vida futura es mostraven tan frèvoles quin lletra morta —desastrosa i idealista arquitecte emocional—, i la seua il·lusió, i la seua esperança, i la viva emoció d’aconseguir algun dia llunyà aquelles metes fràgils, vaporoses, les metes dolces i exageradament artificioses d’aquest xiquet, resultaven ferms, robustes, blindades als mals auguris, indiferents a les ganyotes grises i picades dels adults. Quins immensos reptes els d’aquell xiquet, solcant perillosament les arrissades aigües d’aquell tumultuós oceà, el de la primera joventut: ser acceptat en el grup, posseir unes engrunes de popularitat, trobar un acudit nou que la fera riure, a ella, a eixa xiqueta estimada en secret; sobreeixir en enginy, enlluernar a tothom amb la seua habilitat, jugant en l’esbarjo amb una mala pilota de paper; escometre impossibles i heroiques gestes: no acoquinar-se enfront de les amenaces dels xiquets majors, les amenaces d’aquells xiquets que ja fumaven públicament, que se saltaven les classes. O pitjor encara: escriure agitadament dos versos d’amor i depositar la fulla doblegada i sense signar en el seu pupitre, en el pupitre d’ella, d’eixa xiqueta venerada en secret.

El xiquet que vam ser res sabia de la vida adulta. Res coneixia amb certesa. No tenia cap noció del dolor, de la pèrdua, de l’absència. Res sabia de les terribles decepcions que la vida proporciona, que el lent i bamboleante pas dels anys proporciona. Res coneixia del verdader amor, i tampoc del seu posterior i amarg desengany. Res sabia de les valuosíssimes amistats i de les seues poderoses encaixades, i tampoc del seu posterior i amarg desengany. Res li havien ensenyat sobre la fe, sobre el sentit de la vida, sobre els cometes errants en inabastables i muts universos.

Aquell xiquet se sentia molt feliç amb molt poc, no requeria contemplar grans traços azafranados en cels moribunds de lànguids ocasos, no necessitava recórrer la sendera capritxosa d’una elaborada melodia. Per dir-ho d’una altra manera, aquell xiquet, aquell que vam ser, era feliç.