Quina va ser d’aquells projectes de joventut, d’aquell idealisme replet d’humanitat, què va ser d’aquella innocència benintencionada, què va ser d’aquells somnis nets, resplendents, flocs de neu verge que no es fonien sota els raigs d’ardent sol. On van quedar aquells brots d’enèrgica resolució, aquelles promeses dictades pel cor, segellades amb la rúbrica de l’ànima, promeses declarades en veu alta que dibuixaven, que esculpien en pedra, amb sang nova i pura, rumbs audaços i honestos en la vida encara per descobrir. En quin ombrívol racó es van extraviar aquells heroismes de joventut.

La càndida i bella puixança d’una vida recentment estrenada proposa i encoratja enormes revolucions. Punys tancats capturant clavells, orquídies i tulipes, oferint-los impetuosa i amorosament al vent, enarborant-los sorollosament com a emblemes sagrats de poderosa companyonia. Tots els mals del món, presents i futurs, erradicats de la superfície terrestre d’un sol colp, gràcies al portentós designi d’una joventut que arriba, una vegada més, una altra vegada més, com a exèrcit estrepitós d’àngels salvadors, descendint directament del cel per a combatre les més crues tristeses i tota sort de terribles injustícies. Punys tancats capturant per la tija somriures, juraments i lleialtats, brindant-los noblement al poble oprimit, al poble apesarat, enarborant-los atronadoramente com a sacres pilars de la convivència entre amics i germans. La tendra redonesa de la lluna sembrada tota d’acolorides flors. Amplis, extensos camps de ros blat, agitant-se dolçament amb impossibles brises en la tendra redonesa de la lluna, gràcies a l’entusiasme renovador d’una joventut que arriba, una altra vegada, per a suprimir la fam i els sofriments.

Però la joventut es marceix, tard o d’hora, i amb ella s’estripen i marceixen així mateix el seu propòsit, el seu idealisme, els seus plans fràgils i inconsistents, la seua natural generositat, la seua atabalada emoció, la seua cega i benèvola aspiració per llimar les arestes d’un món cruel i angulós. I com emmurriada i fosc núvol de tempesta, allà en la boirosa línia de l’horitzó, amenaçadora, hosca, s’eleva llavors eixa cosa lletja i agra, eixa cosa monstruosa anomenada cobdícia, eixa serp oportuna i sinistra. La cobdícia, sempre la cobdícia, puntual i alhora tardana, de l’ésser humà. Sempre la cobdícia.

Molt caldria furgar en els sediments de l’esperit per a trobar aquells irreprotxables propòsits que vam albergar ahir en la joventut. Amb els anys, l’ésser humà s’abraça grollerament a les seues pertinences prosaiques, als objectes més vulgars, al que ell considera secreta i orgullosament els seus trofeus, les victòries conquistades després d’una llarga i espinosa existència. I ambiciona amb vehemència el que no posseeix, i l’ànsia perniciosa, eixa ànsia maligna que traspua la negra i viscosa cobdícia, le reconcome sense descans les entranyes. Què va ser, qui podria dir-ho, d’aquella ingènua i incorruptible humanitat en els començaments tendres de la vida d’una persona.